diumenge, 24 de febrer del 2013

El telescopi precoç de l'artista



Ja no podem viure sense el format televisiu de moda: el debat. Debats a totes hores, a tots els canals, sobre els temes d'actualitat. Periodistes i, darrerament, molts economistes, són els que emeten opinió, generen polèmica, debat, discussió, ens informen. El debat té actualment aquest to dinàmic, guerriller i plural, en el sentit que, en una mateixa taula i d'un sol cop, et pots formar una lleugera opinió. Els tertulians han esdevingut els gurús de la nostra societat.

En tot aquest maremàgnum polític i social, sempre trobo a faltar en aquestes taules a una gran figura que, personalment, crec que és un pilar dins la nostra societat: a l'artista.
Segurament cap artista voldria formar part d'aquesta exposició mediàtica però a banda d'això, crec que se'la hauria de trucar. Ells, com ningú en aquesta vida, estan especialment entrenats per observar, per reveure, per connectar idees, per contraformular, per transplantejar-se les situacions que vivim.
Ells, com ningú altre, albiren abans que ningú el què succeirà o més concretament, el què ens succeirà a tots, conjuntament, com a societat. Crec, molt sincerament, que algú hauria de contactar i tenir més en compte als artistes.

L'artista ha desenvolupat una pell hipersensible als esdeveniments i una mirada futurista que estem desaprofitant. Els artistes haurien de formar part del col·lectiu de gurús de la societat. Anys de treballs i multitud d'exposicions a les esquenes demostren que que no són uns vidents de rituals estranys. Són uns exploradors incansables amb la gran responsabilitat de cridar "Terra!" quan ningú no els hi ho demana. I sempre que poden, ens regalen el seu do, la seva avançada, crítica, incisiva i mordaç mirada. A vegades, però, no els hi fem massa cas. Potser pensem que amb una sola opinió i una sola mirada ja en tenim prou.

A banda de la seva prematura detecció i la responsabilitat amb la que l'exerceixen, el motiu definitiu pel qual es mereixen estar més considerats és per la generositat amb la que ens fan partícips de les seves troballes. Un artista mai es quedarà un coneixement per a sí mateix, sempre el voldrà expressar i compartir amb els demés.

Penso que ara, més que mai, els artistes haurien d'ocupar un lloc privilegiat i ser els gurús dels propers anys. I, com diu l'escultora Cristina Iglesias, els museus haurien d'estar més plens que mai.


dijous, 14 de febrer del 2013

ÉS DE NIT QUAN HI SENTIM MÉS CLAR




Ja s'ha fet de nit quan ens trobem, com el títol de la seva actual exposició: "Nit".
Sempre m'és molt grat conèixer personalment a artistes però aquesta vegada em feia especial emoció.
Ell no ho sap, però admiro molts dels punts de la seva personal filosofia vital que, alhora, formen part del seu treball. És un cas en el que artista, persona, vida, treball i societat, viuen, conviuen, treballen, es mostren i respiren al mateix temps.

Àlvar Calvet ens presenta la seva darrera obra, "Nit/Noche/Night", en un lluminós espai ubicat en un estret carrer de Barcelona, amb unes característiques socials, on Calvet bé hi podria realitzar un dels seus treballs.
L'obra exposada són una sèrie de peces i un petit vídeo que completa l'exposició que, tot i les línies de les peces que es mostren, resulten ser un conjunt conceptual rodó. Una exposició de petit format però amb un enorme joc de matisos i una potència de contingut molt intensa, amb un gran número de línies filosòfiques per poder seguir. En ella, l'artista tracta la foscor, la manca de llum, de color, de visió, el negre i el què representa l'art -o com pot ser aquest-, sense, justament tot això: sense visió, sense llum, sense pràcticament colors.

El què em resulta realment interessant de l'exposició és la seva temàtica i el treball previ d'entrevistes* realitzat amb un grup de persones amb pràcticament gens de visió; i d'Àlvar Calvet, en concret, com absorbeix i sintetitza conceptes i inquietuds de col·lectius socials, com els fa participar en el seu projecte, com treballa ell després de conviure amb els seus col·laboradors i acompanyants, en la seva primera fase de record i de creació d'un nou treball, elaborat a partir del treball col·lectiu del grup (veure la imatge que acompanya aquesta entrada).
Tot i que l'exposició no té cap ordre preestablert, recomano veure primer el vídeo, només d'entrar; Després, l'obra col·laborativa annexa, per acabar amb les obres de Calvet que es presenten al davant.

Parlant amb ell em fa una recomanació -que sempre agraeixo i que valoro especialment-: el treball de Sophie Calle. M'agradaria que ells dos arribessin a fer alguna acció conjuntament, per la similitud de conceptes i procediments que tenen en comú.

*Les entrevistes íntegres es poden llegir en un llibre que ofereix l'exposició, també en versió braille.

Podeu visitar l'exposició d'art conceptual "Nit", d'Àlvar Calvet, a l'espai de l'editorial Tinta Invisible, del carrer Lleó, número sis, de Barcelona.

dissabte, 2 de febrer del 2013

La por a l'Art Contemporani



Som una societat que connectem de seguida amb la música, però no així amb l'art que es produeix en els nostres dies.

Escoltem i sentim música vàries vegades al dia, molt variada i, quasi sempre, sense tenir-ne massa coneixement. Aquest desconeixement que tenim, el resolem ràpidament buscant-ne informació, quan una música és del nostre grat: si ens agrada una cançó (encara que no sapiguem res de música), en busquem la lletra, busquem qui és el grup que la canta, busquem els concerts que farà aquell grup o cantant i no ens importa dedicar temps a la cerca d'aquesta informació. Fins i tot, som capaços d'assistir a un concert d'un grup desconegut, si algú ens convida a anar-hi, tan sols pel fet de viure una experiència cultural plaent, sense témer a la descoberta d'un nou grup o nous sons, amb l'ànim de passar una estona agradable. Amb aquesta bona predisposició prèvia, segur que sortim del concert amb sensacions plaents i culturalment enriquits. Sempre hi ha un "click" en un espectacle, que ens dóna un nova mirada vers la vida. 
En el cas d'assistir, posem el cas, a una òpera alemanya, sense saber paraula d'alemany, de ben segur que el compositor, director i intèrprets, ho executen de tal manera que, sense entendre quines paraules exactes diuen, ens transmeten les sensacions i els sentiments que ens narren i arribem a entendre i a connectar el què allà se'ns explica.

En l'art, segurament, ens sentim més propers a manifestacions d'èpoques més antigues (ens delim per les obres clàssiques, medievals o renaixentistes). I, probablement, això ens passa perquè tenim por a gaudir de l'Art més Contemporani.

Jo us proposo aquest repte: convideu-vos a connectar amb l'Art Contemporani. Enfronteu-vos a ell. Cadascú des del seu propi coneixement (segur que tothom hi sabrà trobar el seu propi "click"). Intenteu descobrir-hi les sensacions que l'artista o el comissari vol transmetre. Sense presses, sense pressió, però amb la ment oberta i predisposats a mirar. Si després de l'experiència, creieu que n'heu extret alguna cosa i que tampoc ha estat tant malament, podeu passar al pas següent: al de devorar informació: rellegiu els textos que us oferia l'exposició, busqueu dades sobre l'artista, sobre els seus treballs anteriors, sobre les seves influències, la seva filosofia de capçalera. Rellegiu, busqueu, pregunteu, compartiu, reflexioneu-hi intensament, sentiu. En poc temps, usant aquesta senzilla recepta, haureu trobat el vostre "click" amb l'Art Contemporani. Aquell dia entendreu perquè és important, no sols l'art actual, sinó tot l'Art i tota manifestació cultural; per què hi connectem i per què l'hem de preservar.

I ja no tindreu por. I en desitjareu més.