divendres, 31 d’octubre del 2008

Tradicions que es perden


Sóc de la generació que feia labors a "parvulitus". Amb aqesta edat no sabia si m'agradava o no però aviat vaig veure que no li veia cap utilitat. A més, hi havia una companya dolenta que es ficava les agulles de cosir per la primera pell de la mà i em feia molta angúnia. Malgrat tot, però, em sap greu que es perdin tradicions com la malla, una labor residual, en extinció, que la meva mare feia quan era petita i que fa poc va reemprendre, després de 50 anys. Amb aquesta tècnica, per exemple, es feien els finíssims guants que el públic femeni emprava per assistir a missa. Solien ser negres i blancs per fer la primera comunió.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Les misterioses piscines de color blau...


Una de les propietats innegables de tenir gos és que t'obliga a sortir per zones despoblades, a passejar per indrets deshumanitzats i a descobrir fantàstics misteris de la natura. Fa un temps, jo vaig veure un d'aquests misteris, tot passejant al quiso. Misteri perquè encara a data d' avui no sé de què es tracta i perquè l'ajuntament pertinent mai m'ha volgut donar explicacions. Llavors, però, tot s'ha de dir, el color del consistori era un altre i potser l'actual desconeix el gran misteri. Sota uns actuals arbres, temps enrera van obrir-hi com unes grans piscines. L'intriga de saber el què hi farien, era màxima. Al cap de poc, en aquells terrenys, al tocar del riu i lluny de ser una activitat que reportés una clara millora a la població, les piscines es van omplir d'un espès líquid blau "pitufu". El rastre de les piscines va desapèixer ràpidament sota un improvisat bosc artificial. Especulant, no creieu que l'alcalde de turno es va embutxacar una calerada d'alguna empresa per poder enterrar d'amagat allò allà? Jo sí. I si no que demostrin que no és cert. Durant anys, no s'ha pogut veure aigua de l'aixeta a causa de la concentració de nitrats provinents dels purins. Vés que aquests purins no fossin blaus...

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Cada dia es lloguen coses més estranyes...

Fumadors i marrans


És innegable que estem a la cua d'Europa. I no només físicament sinó també en aspectes com en els salaris o el civisme. Quan vaig estar a Suissa, ja fa uns anys (quin gust dormir amb nòrdic al mes de juliol!), em va semblar que no generaven ni soroll ni escombraries, que no treballaven i que no es veien contenidors enlloc, tot i que sí que hi eren. Malauradament no puc dir el mateix de les nostres contrades on, normalment, qui fuma és, alhora un marrà. No sé què els hi resulta més viciós: si fumar o tirar les burilles -sempre enceses, sobretot- a terra! Dubto que quan fumin a casa seva facin el mateix! Tant costa guardar les burilles? Em repugna la gent que enterra aquests residus junt amb el seu ADN a la sorra de les platges -també les meves platges, les de tots- o a dos centímetres teus en ple carrer. Estarem de sort si la "precipitació" de la burilla no ve acompanyada d'alguna escopinada de propina.

Diccionari Plana de Vic - català central (II)


A banda de paraules pròpiament de la Plana de Vic, la zona té una forma molt particular de pronunciar determinats mots que, un cop t'acostumes, resulten pràctics, més ràpids i fàcils d'emprar que el mot normativament correcte. Es tracta d'una mena de llenguatge "sms" oral "pioner" en català. D'aquesta manera, en comptes de "quan", es diu "con"; en lloc d' "aigua", "aiga" (semblant a l' "aigo" mallorquí); "Dugues" per comptes de "dues". I així, una llarga llista de paraules.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Vitamines d'habitatge


La Constitució espanyola (1978) ens diu en el seu article 47 el següent: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret". Si llegeixo bé l'article crec que en cap frase diu: "els poders públics s'encarregaran de que els promotors s'enriqueixin fins les celles i que la resta d'espanyols que no treballem en el sector, no arribem a poder tenir, ni tan sols, un trist habitatge".

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Diccionari Plana de Vic - català central


"NOMÉS S'AIXAVUIRA A LA PLANA DE VIC"
He volgut començar aquest diccionari amb la paraula més divertida i extranya pels foranis de la Plana de Vic: "aixavuiro". La resta de catalans "estornuden".
Pròximament parlarem dels termes "torratxa", "xaxo" o l'expressió "anar a fer el got".
Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Cultura: "Baraka"


"Baraka" és una pel.lícula de R. Fricke. D'una forma simple, la definiriem com a un documental. De manera més complexa, com a Obra d'Art (en majúscules).

I només amb això ja ens trobem amb la primera raresa: una pel.lícula que és un documental (?).

Sens dubte, ja no sona tant estrany com anys enrera (la cinta és de l'any 1992) i el resultat -excel.lent- és ben peculiar. No és una narració, amb el seu ja clàssic plantejament, nus i desenllaç, ni amb un final feliç típic de la majoria dels films. Tampoc no hi ha uns protagonistes que visquin cap historia d'amor emmig d'una violenta i accelerada aventura. Es tracta -a priori- d'una singular successió d'imatges. O sigui que, de pel.lícula, només en té el format i la durada.

Pero quina mena de documental és? De paisatges? D'animals? Antropològic? D'art? ... Doncs una mica de tot. Això sí, reunint una condició: allunyat de l'etnocèntric occidentalisme. I una extravagància més com a documental: mancada de diàlegs i també exempt de tot tipus d'explicació en veu en off. Això permet que l'espectador pugui pensar lliurement, sense coaccions. Només imatges i la Música; una bona combinació sense rebre cap mena d'influència exterior. Cadascú ha d'extreure les seves pròpies conclusions d'aquest film carregat d'una personal protesta social i d'una denúncia ecològica. Així queda ben clar que no fan falta les paraules per posar de manifest tota una sèrie de valors que són Universals. Conté imatges realment molt belles; algunes d'elles, impactants: un ramat d'ocells, com passen els núvols rapidament, un cos masculí tot tatuat, etc.

La Música ens ajuda a identificar alguns dels països que hi apareixen. Tot i així, trobo a faltar que, com a mínim, no hi surti sobreimprès el lloc del què es tracta.

Definitivament, ens trobem davant d'una gran Obra d'Art, en el seu significat més estricte, complet i total. Un virtuós exercici de Filosofia Plàstica, que apart d'esperonar els nostres pensaments, una altra de les condicions que ha de reunir, és que t'ha de provocar uns determinats sentiments. Sens dubte, "Baraka" ho aconsegueix. Això no significa, per descomptat, que aquests hagin de ser necessàriament positius, ja que, en la pel.lícula, algun moment ens arriba a provocar una vertadera angoixa i també tristesa. Malgrat això, resulta del tot plaent a la vista estèticament parlant. Art Mesopot+amic, Egipci, Santa Sofia (d'Istambul), Sant Pere del Vaticà, ...

Tot plegat, ... una paranoia de Fricke? potser sí, però prou frapant com per no deixar que passi desapercebuda i ens faci qüestionar un munt de valors atemporals.

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Cuina – Recepta: Truita d’ous amb plàtan


Atreviu-vos a experimentar a la cuina! Per començar jo us proposo la típica truita d’ous, però en comptes de posar-hi ingredients “salats” (formatge, tonyina, botifarra negra...), proveu-la amb fruita!Si us agrada el plàtan, trossegeu un plàtan a daus petits. Doreu-lo una mica a la paella amb oli. Després afegiu-hi els ous. Proveu-la i ja em direu.Ferran Adrià: admiro la teva tasca, tot i que encara no he aconseguit mai reserva al “Bulli”, però... aquesta truita, si agrada el plàtan, està més bona que la teva truita amb patates de bossa!

divendres, 10 d’octubre del 2008

Vitamines Laborals


Art. 21.1.b de la Lei 31/95 de prevenció de riscos laborals: "En cas de perill greu, imminent i inevitable, els treballadors poden interrompre la seva activitat i si fós necesari, abandonar d'immediat el lloc de treball. En aquest supòsit no podrà exigir-se als treballadors que reanudin la seva activitat mentre persisteixi el perill".

dimecres, 8 d’octubre del 2008

L'euro ens està matant


Recordeu les “pega-dolces” a pesseta? Tampoc fa tant... D’un temps ençà, les “xuxes”van a pes. Quan et diuen el preu sí que pesa, sembla que et caigui una llosa a sobre. Avui, sense anar més lluny: 8 peces normaletes, feien 56 grams, 90 cèntims d’euro; és a dir, 150 pessetes!! Però si haurien de valer només 45 pessetes!! Ara tot val tres vegades més. Amb el pa és el mateix: abans, una barra de mig, 60 pessetes. Ara, una trista i insípida “baguette” entre 75 cèntims i 1,10 euros, o el que seria el mateix en pessetes 125 pessetes. La llet en bricks de litre: abans, 80 pessetes, ara, 1,75 euros aproximadament, és a dir, 291 pessetes!! Sens dubte... això no pot continuar així: DIGUEM PROU A LA PUJADA DE PREUS!!

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Transport públic només pels treballadors


Ja fa temps que cada matí, anxovada al metro, penso que s’haurien de prohibir els avions privats en pro de l’ utilització del transport públic, però per a tots. Són indecents i no pot ser que fins i tot la cantant més “petarda” de turno tingui el seu capritx privat. Però és la cançó de sempre: el transport públic sembla que només sigui pels pobres treballadors, les seves respectives campanyes publicitàries, a l’igual que les de respecte pel medi ambient. Sembla que només nosaltres haguem de salvar el planeta mentre els rics no escatimen, tampoc, en passar-se l’ecologia i el civisme pel forro. Penso que pocs polítics i pocs empresaris -entre ells, publicistes- deuen agafar el metro... Vegeu sinó l’increïble reportatge de l’ “Entre Línies”.

Cultura: Reinterpretant els angelets de Rafael


He perdut el compte de les vegades que m’hauré mirat aquest quadre i, com no, els arxireproduits angelets de la base.

Però mai fins ara m’havia percatat del semblant aparentment malaltís de l’àngel de la nostra dreta, del petit.

Mostra un cabell prim, esclarissat i mancat de color que comença força enrere del cap; unes celles pràcticament inexistents; unes parpelles ennegrides i unes bosses sota els ulls impròpies de l’edat infantil representada. Tot i formar part d’una escena compartida amb una Madonna, la seva mirada és trista i perduda. Malgrat el to rosat de les galtes, i de tenir un aspecte "molsut", a primera vista, la comissura dels llavis està cap avall i els dos angelets tenen una expressió com d’avorrits, d’estar esperant alguna cosa. Els dits tenen unes quasi inapreciables pinzellades de pintura vermella, a mode de petites ferides. No sé si el que estan esperant és a la mort. Es pensa que el quadre va ser pintat per decorar la tomba del Papa Juli II. Em fixo també que el quadre ens mostra dos arrepentiments de l’artista: a colze i als dits de la seva mà esquerra. Hauré d’investigar si a més d’una sexualitat indefinida, aquests àngels envellien i morien amb aparença de nens.




Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Trànsit renova el "Prohibido fijar carteles"


Trànsit renova una vegada més el conegut "Prohibido fijar carteles" creant la nova campanya, dirigida als motoristes, fixant, curiosament, el seu eslògan en valles publicitàries de fons blanc al costat de les carreteres: "Si estàs conduint, mira la carretera".
Podeu consultar tots els detalls de la campanya a l'enllaç: http://www.gencat.net/transit/campanya_2008_c/

dissabte, 4 d’octubre del 2008

"Hipoteca domèstica"


En temps de crisi, l’enginy s’aguditza. L’Art i la cultura, en totes les seves manifestacions han viscut grans moments de glòria en èpoques històriques considerades fosques o revoltades. Ara mateix, estem vivint una època econòmicament fosca. No sé si els experts ja saben quin grau de foscor pot arribar a tenir però pinta negre i que anirà per llarg. Vivim en una època on els bancs no donen hipoteques i xuclen la sang als qui la tenen. Què ha de fer, doncs, una persona (o persones ja que el matrimoni actual de conveniència es porta a terme per aconseguir un sostre) per poder obtenir una hipoteca? Doncs activar l’enginy, buscar noves fórmules que escapin de l’habitual, explorar nous sistemes ja que els antics s’han esgotat, reinventar i créixer dins la societat. És per això que jo proposo que es comenci a utilitzar la “Hipoteca domèstica”. La fórmula és senzilla: és pagar els diners de l’hipoteca al venedor de l’habitatge, en comptes de pagar-los al banc. Un contracte de particular a particular. Passant d'intermediaris. Si els bancs no volen donar hipoteques o aquestes són més del 50% de dos sous fent que les persones visquin fins als 85 anys pagant una quantitat indigne de diners i vivint fregant quasi en el llindar de la “nova pobresa del segle XXI”, els treballadors hem de buscar noves solucions per poder assolir els nostres objectius en la crua societat econòmica que ens ha tocat viure.
(Enllaç relacionat: visita "Idees per sortir de la crisi" a: http://www.rac1.org/elmon/?p=1038)

El què d'una plaça??


verídic!!!

Què passa amb les pedres?

Desconstrucció de l'atur


Sembla ser que l’atur augmenta a causa de la crisi econòmica. La majoria dels aturats provenen del sector del “totxo” que, al petar la bombolla immobiliària (per fi!), s’han vist avocats, sobtadament, a la realitat que feia temps que sabíem: massa construcció d’habitatge nou en comptes de rehabilitar i ocupar espais abandonats sobrers. Hi ha, però, una fórmula per aturar aquest atur i, fins i tot, reduïr-lo dràsticament: es tracta d’emplear tots aquests obrers de la construcció en una nova obra: en comptes de construïr, de DESCONSTRUIR. És simple, el govern pot fer un megacontracte per “Desobra i servei”: dividir el territori per zones i montar brigades que comencin a desconstruir tots els habitatges (només ocupats uns escassos 15 dies l’any) de la costa de tot el Merditerrani (sí, amb "r") i també que comencin a “desobrar” les mal anomenades “urbanitzacions” que es troben al bell mig del no res, sobretot de la zona de Múrcia. Jo calculo que, amb l’abast de la zona costanera Merditerrània i totes les urbanitzacions fantasmes existents, es pot donar feina a tots els aturats del país durant ben bé, dos anys. Això sí, el material, tot ben recollidet i separadet per a reciclar després.

Oposicions per a la frustració


La setmana vinent 8854 persones de tot Catalunya realitzaran unes proves per poder entrar a treballar a la Generalitat de Catalunya. Només hi ha unes 560 places disponibles. Per tant, estar clar que, si no em falla la calculadora, 8294 persones es quedaran sense plaça. M’agradaria saber quants opositants reben els psicòlegs a les seves consultes anualment per tractar casos de frustració “laboral pública”. Si no existeix aquesta especialitat, hauria de crear-se: “Psicòleg especialista en frustració de l’opositaire”. I segur que es forra.

Déu seria el dimoni


La gent que creu en algun déu, li resa, li prega avantatges terrenals, l’adora i aixeca la mirada cap amunt buscant-lo entre les esquerdes de les voltes d’un equipament urbanístic monotemàtic. Tot deu ser insuficient perquè déu s’entesta en fer-nos la vida impossible a tots. “Déu t’ha castigat” em deia ma mare de petita quan després d’alguna malifeta em feia algun cop. Que venjatiu el tio! A més, en el cas de que fés alguna malifeta, segur que no tenia res a veure amb ell! O déu és una mala persona (per dir-li d’alguna manera) o anem tots confosos i a dalt hi tenim el dimoni: ens observa tota l’estona i com un Kasparov terraqui es mofa de nosaltres tot enviant-nos un tornado per aquí, un atemptat terrorista per allà, nens llançats a un container i maltractats més amunt, ... Potser existeix un “monopoly” estratosfèric en el que, en comptes de comprar casetes (que ara no es pot, que hi ha crisi), guanya qui més gran la fa.