dilluns, 23 d’agost del 2010

El Escorial: un gran suspès de Patrimonio Nacional.


Amb els carrers nets, buits i endreçats, amb la façana neta, pulida i ben cuidada, el Real Sitio de San Lorenzo de El Escorial, amaga, de portes endins, una autèntica escola de com no s'han de mantenir els objectes patrimonials i unes joies fantàstiques de com no calen conservar les obres artístiques. El conjunt és molt gran i realment ha de ser molt costós mantenir tot el patrimoni, tant l'arquitectònic com tot el què s'hi alberga. Tot i així, hi ha uns mínims de criteri lògic i de sentit comú que coneixem, fins i tot, qualsevol persona encara que no ens dediquem pròpiament a la restauració.
Gran part de l'obra es troba en un estat tant lamentable que et venen ganes de tancar els espais un moment, deixar les motxilles, arromengar-te les mànigues i començar a fer alguna acció per posar-hi remei. Fixeu-vos en la pintura que us adjunto: la capa pictòrica es descrostona i cau com si fós una closca d'ou. És només un exemple de vàries pintures, de gran format, que pengen en un passadís on els hi toca directament el sol. En moltes parets pengen dibuixos originals, plànols i esquemes dels primers arquitectes, del segle XVI. Quasi us posaríeu a plorar si veiguessiu alguns d'ells, arrugats com si fossin un ventall, amb mosques a dins -entre el dibuix i el vidre-, restes d'herbes o humitat. El sol directe i les finestres obertes -sense cap mena de control de la temperatura- també és una constant al llarg de diferents estances. Tapissos en males condicions (alguns, d'El Bosco), pintures ennegrides que quasi ni es poden mirar, mobiliari brut i tronat, llibres i biblíes manuscrites de valor incalculable torrant-se al sol... un autèntic atemptat cultural!

No sé si existeix full oficial de reclamacions en aquesta mena de llocs però està clar que tots els visitants l'hauríem de demanar. Veient el què vaig veure no tinc massa clar si Patrimonio Nacional es pot fer càrrec, correctament, de la gestió de tot aquell patrimoni material, recordem-ho, de la Humanitat.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Surrealisme: el canvi de la mirada social a través de les imatges.


Al tombar la segona quinzena d'agost, sembla que l'ambient ha refrescat a Madrid. No pas així pel que fa a exposicions, en una gran bromera de fotografia, Art i saber fer.
Dóna gust passejar pel magnífic Paseo del Prado, admirant els seus edificis, actuals seus de països, caixes o delegaciones de consejos superiores. Si no fós pels autobusos, taxis i turistes, diries que el temps s'ha aturat en aquest racó de la ciutat.
Passat el famós Café Gijón (on coincidiren varis intel·lectuals), ens trobem l'actual sala Recoletos, pertanyent a la Fundación Mapfre. I dins d'ella, una enorme exposició -provinent del Pompidou, de París- sobre l'ús de la imatge per part del moviment surrealista, la subversió en totes les seves més àmplies manifestacions. Enorme en doble sentit: l'exposició compta amb més de tres-centes peces i totes d'artistes de primera línia: Man Ray, Paul Eluard, André Breton, Magritte, un desconegut i sexual Cartier-Bresson, Hans Richter (vegeu-ne el seu film "Ghost before breakfast", 1927), Dora Maar, Marcel Mariën, Boiffard, Buñuel, Dalí... i d'altres que ens són més desconeguts pertanyents al Surrealisme Rumanés. D'igual nivell resulta el catàleg, realitzat amb molts mitjans, ple de les fotografies a color que podem trobar a l'exposició, material extra i que és d'una qualitat desmesurada.
I deixeu-vos perdre, en un passeig, per aquesta suggerent exposició, plena a vessar de fotografia, collages, cinema, muntatges, sensualitat, pornografia amagada entre cortines, corsés, cordes, màscares, cadenes, nines, maniquís, alguns animals, estisores i d'altres desitjos, sadismes, obsessions i manifestes perversions. Tot era d'utilitat als Surrealistes per fer canviar la mirada d'un món principalment religiós, tradicional i conformista, especialment, usant certes parts de l’anatomia i, generalment, del cos nu femení, un cos amb vàries lectures: voluptuós, suau, curvilini, sensual, però també, alhora, una pecaminosa font de plaer amb diverses possibilitats.
Feu-me cas quan us ho dic que si sou amants de la fotografia, no podeu tardar en venir a Madrid, que l’ambient cultural està que bull!


(Fotografia: obra de Marcel Muriën titulada Muette et aveugle, amb el text: "Muette et aveugle me voici habillée des pensées que tu me prêtes")

diumenge, 15 d’agost del 2010

Art en venta.


Si la crisi no us afecta i no sabeu amb què més gastar els diners, podeu deixar-vos endur per la revista Subastas siglo XXI i invertir en Art. La temporada de tardor es presenta carregada de subhastes i, en algunes d'elles, amb peces prou importants. A més, alguns preus han baixat, segons indica la mateixa revista. Per si teniu curiositat, dir-vos que entre les obres que es vendran, a banda de les clàssiques joies, monedes, llibres originals, armes antigues o mobiliari, trobarem un Guinovart (del 71) que tindrà un preu de sortida de 25.000 euros, fotografies de Dennis Hopper, de Cartier-Bresson, varis Miró, una litografia de Kandinsky, un Broto, un Barceló...
A les subhastes internacionals es podran veure perles com la Madonna de Munch (Bonhams Londres) que pot arribar a valer més d'un milió de lliures estarlines, un Dalí (a Christie's Londres) i que amb el seu preu d'un milió quasi vuit-cents mil euros, pot arribar a batre el seu propi rècord. Sorolla, Manet, fins i tot Turners estan veient la llum com mai. Deu ser que als seus actuals propietaris sí que els hi ha arribat la crisi perquè si no és així, no s'entén que es desfacin d'obres com aquestes.

divendres, 13 d’agost del 2010

Flashos de lírica urbana: Helen Levitt.


Jugàveu al carrer, quan ereu petits? Amb qui i a què jugàveu? Tanqueu els ulls uns segons i retorneu deu, vint o trenta anys enrera. Han canviat els vostres carrers, des de llavors? Roberta Hellman diu no està segura de si els carrers han canviat. Jo crec que sí, i molt! Quasi no hi ha nens jugant-hi! La fotògrafa Helen Levitt no n'hagués fet ni cinc, avui en dia! Levitt i la seva Leica van retratar desenes de nens jugant al carrers de Nova York, a finals del anys 30-principis dels quaranta, per convertir-se després en films (com "In the street", 1945) on veuríem la ciutat més pobra i decadent, amb uns nens bruts, despentinats i mal arreglats, però rient i passant-ho bé. Nens al carrer que no eren massa diferents dels que podríem trobar a aquí, en aquella mateixa època. Gossos, gats, àvies, gossos i àvies... Gràcies a la seva fascinació, durant aquests primers anys per aquests barris més marginals i gràcies també a la influent mirada de Cartier-Bresson, podem gaudir ara d'unes fotografies fantàstiques que són com postals històriques de la quotidianitat. Si sou amants de la fotografia, esteu obligats a passar per Madrid aquest estiu! Hi ha moltes exposicions de fotografia i, a més, d'altíssima qualitat. Podeu veure el treball de Helen Levitt al Museo Colecciones de la Fundación ICO, en tres plantes, en el que és la primera antologia de l'artista des de que va morir -amb 96 anys- al 2009.

dijous, 12 d’agost del 2010

Un bocí d'Egipte al mig de Madrid.


Després d'ascendir per un extrem de Casa de Campo i de pujar trenta-cinc esglaons, arribo a l'espai on hi ha instal·lat el Temple de Debod. Em trobo quasi la mateixa temperatura que deu haver-hi a Egipte (rondant els 40 graus), en el què és un vertader oasi, a tocar del centre de la ciutat. Pel clima, el terra de sorra i la tranquil·litat (pràcticament no hi ha turistes), imagino que el Temple es deu trobar com a casa. Hi ha alguna persona corrent, un grup fent una extranya disciplina oriental, fent la migidiada a la gespa i moltes parelles que, tot i la calor, passegen agafats per les ombres del parc. Ja fa més de quaranta anys que va ser portat, pedra a pedra, a aquesta capital; una ciutat que, afortunadament, l'ha sabut conservar, situar dignament i gestionar per tal que aquest pugui ser visitat i contemplat per tots. Si passeu pel centre del país, no us ublideu de visitar aquest petit bocí d'Egipte, dedicat al déu Amón...

dilluns, 9 d’agost del 2010

La passió per uns ideals: Robert Capa.


Amagada en una cantonada del carrer Alcalá, just al davant del centre de cultura catalana Blanquerna, hi ha l’entrada al Centro de Bellas Artes de Madrid. A banda de la terrassa i de l’edifici de vàries plantes, en procés de restauració -que serà una meravella quan estigui acabat-, podeu visitar vàries exposicions de gran nivell. Una d’elles és la de l’artista de la Bauhaus László Moholy-Nagy (clickeu aquí per veure la visita virtual de l’exposició), que podríem definir com a artista total de la imatge (fotografia, cinema, collage, dibuix, pintura...), un artista incansable que va teoritzar i treballar, sense descans, cap l’experimentació i la recerca de totes les arts visuals que, evidentment, us recomano visitar.
A l’esquerra del hall, a la sala Goya, trobem la perla de l’estiu: la gran exposició de fotografia de Robert Capa (André Friedmann en realitat) i Gerda Taro, que ens embolcalla amb els colors de la bandera republicana. Segur que tots coneixeu fotografies de Capa però no sé si vàreu veure l’exposició al MNAC o si heu vist les fotos de la darrera maleta, de la famosa maleta mexicana. Seria la visita imprescindible de l’estiu, si sou a Madrid, no només perquè el treball de Capa és Capa, sinó també per un munt de raons més: per les noves fotografies, per la quantitat, per les fotos de Gerda Taro, per l’espai expositiu... en definitiva, encara que conegueu fotos seves, estic convençuda que les imatges us fraparan. La Leica del fotògraf no només va retratar la Guerra Civil Espanyola sinó també altres conflictes mundials a diferents ciutats, com a Xina, Itàlia, Normandia, París, Alemanya o Indoxina –on va morir- i que aquí podem veure aplegats. Curiosament ella va morir també en una guerra, a l’Espanyola, prop de Madrid -a Brunete-, per un cop de tanc que va rebre. Sens dubte, van formar un gran equip treballant junts. Guapíssims els dos, joves, amb vides, fotografies i feines paral·leles, jo no tinc tant clar que fossin parella realment. Del comentat debat sobre de qui és cadascuna de les fotografies, us puc donar el meu parer sobre com discernir els seus treballs: de Capa, les fotografies del moment en acció aturat (fixeu-vos que la majoria de fotografies, apunten cap a la dreta). De Taro, les postals més costumistes (nens, vells) i les escenes més feministes, amb tot de milicianes.
Decorats de la Guerra Civil Espanyola com La Jonquera, Barcelona, Tarragona, punts de l’Ebre o Fraga van recórrer mig món a través del paper de revistes com Ce soir, Vu, Regards, Match, Life, Picture Post o Photo-history, revistes que també podem veure a l’exposició, junt amb cartes escrites pel propi Capa.
Si deixem de banda, tan sols per un moment, les fotografies com a document històric, veurem en elles l’esperit de Capa reflectit: dinamisme, inconformisme, acció, rebel·lió, veritat, diàleg, passió... Per tot això, Capa seguirà sempre viu!