Un enorme escamot armat amb pantalons curts, samarretes sense mànigues, cintes al cap i altres abillaments, no para de córrer incessantment pel carrer. Es tracta d’una mitja marató. Un esdeveniment esportiu amb tantíssima participació i tants mitjans de comunicació que, sens dubte, fa pensar realment en una cita esportiva obligada per tots els corredors, acompanyada, a més, de grans dosis de companyerisme, esbarjo, aplaudiments i ànims del públic, esforç personal i un bon clímax general. La sorpresa arriba quan veus passar els primers de la cursa. El número u, el dos, el tres i el quatre seguits... Fins aquí, tot normal. De sobte, veig anunciada la primera dona de la marató. Enormement anunciada. Destacadament anunciada. I també la segona, la tercera i igualment la quarta. Quina vergonya m’ha fet! Unes bicicletes amb unes pancartes metàl·liques incorporades –indicant-ne la posició- seguien a les dones. Em pregunto si elles sabien que els hi farien això, si han signat alguna mena d’acord i si els hi agradava tenir un ciclista incordiant a dos centímetres d’elles! Em repeteixo però és que no puc dir una altra paraula: m’ha fet vergonya. He deixat de gaudir de l’espectacle, que, de cop, ha esdevingut masclista i mesquí. Si bé és cert que la majoria de participants eren homes, no crec que calgués destacar a les dones amb aquells humiliants i denigrants cartells metàl·lics propis d’un circ. O sí, si haguessin hagut més cartells, remarcant altres “diferències”: el primer negre, el primer marroquí, el primer, segon i tercer minusvàlid, el primer amb manguitos als braços, el primer amb disfressa, el primer amb un globus enganxat, el primer amb sobrepes o el primer en córrer amb mitjons llargs...
