diumenge, 27 de març del 2011

Ets un músic? I català?


La fira del llibre de Frankfurt va obrir la caixa dels trons amb la discussió de quins llibres, literatura i escriptors eren catalans: els escriptors catalans que només escrivien en català, els que ho feien en castellà, estrangers escrivint en català...

Extrapolo avui la polèmica als grups de música i cantants: quins grups són catalans? Només Els Amics de les Arts, Antònia Font, Els Manel i Els Rafel? Es consideren catalans els que viuen i treballen aquí, com va dir Pujol? Són catalans els grups i cantants que ho fan en castellà o anglès? Pastora, Beth (cantant en anglès), Nordkapp,... Hi ha categories de "catalanitat", on, per exemple, els grups de darrera generació són de categoria 1?


És necessària l'etiqueta, quan, segurament, ells només volen fer música, deixant de banda la càrrega política de l'etiqueta?

dilluns, 7 de març del 2011

Collint floretes, sembrant multetes


Poc trànsit avui a les carreteres, per ser dilluns, ja que hi ha uns estranys dies de vacances escolars. Primer dia dels 110 kms. hora per l'autopista. Podríem dir que tots els cotxes anàvem, conduint avorrits, collint floretes per la carretera.
Des de que em vaig treure el carnet, m'havien dit sempre que les marxes llargues i la velocitat constant de creuer feien que estalviessis benzina. Els 120 kms. hora em semblaven una bona velocitat de rumb, per circular per autopista, de forma segura i econòmica.
Avui potser he passat unes vint senyals de velocitat. Ja estaven totes canviades a 110. Quina eficàcia, no? Dels fabricants i de l'administració -quan vol-. Qui ha pagat aquest cost? I qui ha dit que la mesura d'anar a 110, serveixi per estalviar benzina i sigui més ecològic? Jo no n'estic tant segura i penso que tan sols crearà retencions i servirà per recaptar diners de les multes, segurament per pagar les noves senyals, calibrar de nou els ràdars i les súper càmeres dels radars. Heu rebut mai una foto de radar? Les càmeres deuen valer una pasta! És increïble com capten i fixen la imatge dels cotxes, passant a més de 120!
Senyors, si realment volem estalvi, comencem rebaixant l'IVA de tots els articles, el preu de la benzina, dels subministres i dels productes alimentaris i de primera necessitat.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Pesat, masculí i daurat.


Alguns ja sabreu que en l'edició anterior em vaig reconciliar amb els Òscar, després que no li donessin l'estatueta a la Pe (de "pèsima"). Enguany espero revalidar la confiança i afiançar la relació definitivament amb aquests premis, quan el nom a la reina de la nit no sigui el de la Portman.
És un cinema que no em sol agradar (prefereixo el dels César) però... contradictòriament, els Òscar fan que vulguis saber qui ha guanyat en totes i cadascuna de les categories el dilluns, més d'hora que ningú i que vulguis veure'n totes les pel·lícules nominades, encara que sigui a corre-cuita, en el darrer cap de setmana abans de la cerimònia d'entrega!

Lluentons i talons fan que es venguin més revistes a la setmana següent, però fan que el cinema millori? Veient algunes dels films nominats i alguns articles publicats aquests dies, com el de l'ADN, diria que no... sembla que preval la joventut al saber fer, el maquillatge i el nombre d'operacions d'estètica a la professionalitat, el número de marits i d'embolics a un bon guió , les escenes de sexe gratuït i provocador i així, un llarg etcètera. Seguim sent superficials i els Òscars segueixen fent-nos somniar amb què algun dia, a la vida diària, real, potser algú ens estendrà una esponjosa catifa vermella.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Les diferències de la igualtat


Un enorme escamot armat amb pantalons curts, samarretes sense mànigues, cintes al cap i altres abillaments, no para de córrer incessantment pel carrer. Es tracta d’una mitja marató. Un esdeveniment esportiu amb tantíssima participació i tants mitjans de comunicació que, sens dubte, fa pensar realment en una cita esportiva obligada per tots els corredors, acompanyada, a més, de grans dosis de companyerisme, esbarjo, aplaudiments i ànims del públic, esforç personal i un bon clímax general. La sorpresa arriba quan veus passar els primers de la cursa. El número u, el dos, el tres i el quatre seguits... Fins aquí, tot normal. De sobte, veig anunciada la primera dona de la marató. Enormement anunciada. Destacadament anunciada. I també la segona, la tercera i igualment la quarta. Quina vergonya m’ha fet! Unes bicicletes amb unes pancartes metàl·liques incorporades –indicant-ne la posició- seguien a les dones. Em pregunto si elles sabien que els hi farien això, si han signat alguna mena d’acord i si els hi agradava tenir un ciclista incordiant a dos centímetres d’elles! Em repeteixo però és que no puc dir una altra paraula: m’ha fet vergonya. He deixat de gaudir de l’espectacle, que, de cop, ha esdevingut masclista i mesquí. Si bé és cert que la majoria de participants eren homes, no crec que calgués destacar a les dones amb aquells humiliants i denigrants cartells metàl·lics propis d’un circ. O sí, si haguessin hagut més cartells, remarcant altres “diferències”: el primer negre, el primer marroquí, el primer, segon i tercer minusvàlid, el primer amb manguitos als braços, el primer amb disfressa, el primer amb un globus enganxat, el primer amb sobrepes o el primer en córrer amb mitjons llargs...

diumenge, 19 de desembre del 2010

El renéixer cultural de Les Rambles.


Alienes a la polèmica de les parades d'aus i buides de les abundants escultures humanes que sol haver en temporada estival, trepitjo de nou Les Rambles de Barcelona. A banda de les cues en una coneguda administració de loteria, comprovo, feliç, el bon estat de salut de la cultura en aquest enclavament de la ciutat.
Recomano visitar, a La Virreina, l'exposició d'arxiu de Martha Rosler. Una universal i dramàtica veritat sobre l'habitatge, perfectament resolta en un espai trencat, compartint visualitat amb el mercat situat al darrera. Un elaborat treball, realitzat en progressió al llarg d'una vintena anys, presentat en diferents formats, assolint una reflexionada i coherent mostra.
Passat el Liceu i molts altres mítics edificis, arribo a Drassanes. De nou, una feliç visió: el punt d'informació turística d'Arts Santa Mònica s'està transformant. Esperem que sigui per a ocupar espai artístic. En el seu interior, molt de moviment -muntant nova exposició- i la diminuta sobre Mestres Quadrenx amb alguna gent.
Me'n vaig contenta del què he vist però, alhora, preguntant-me perquè no se li treu més rendiment cultural a una zona tant cèntrica, tant concorreguda, ben comunicada i amb alta densitat d'espais culturals.

Els ocells fugits. La darrera Hereutada.


El mateix dia que llegeixo unes sorprenents declaracions de l'Hereu sobre les parades d'ocells de Les Rambles, passejo per elles al tombar de la nit.
Atònita, comprovo les contradiccions d'aquest ajuntament: il·luminació a tots i cadascun dels arbres de l'avinguda i, el millor de tot, les noves parades d'alimentació on, al matí llegia que es retirarien per guanyar "espai públic, mobilitat i qualitat".
L'ajuntament ha pagat a un arquitecte per dissenyar les noves parades que, bàsicament, es diferencien de les antigues amb què, aquestes, tenen molta més llum.
De fet, les parades són com una armilla reflectant, que atrau al turista passejant. I ocupar, el què és ocupar, ocupen el mateix espai que les anteriors. Per tant, "el públic", no hem guanyat en espai. O depèn: el turista ha guanyat més espai on poder consumir i deixar els seus diners, ja que els ocells -sembla ser- presentaven alguns problemes als aeroports.
Aquesta setmana els diaris van plens de la discussió sobre l'eliminació de les parades, deixant de banda les manifestacions de bombers i treballadors de l'ajuntament de Barcelona, en contra de l'incompliment d'uns pagaments acordats, per part de l'ajuntament; Però no n'hi ha per menys: han fet tancar el negoci als paradistes (negoci i punt de trobada social) i, després de les corresponents mentides típiques d'alguns ajuntaments, ho han transformat en un circ per turistes, amagat sota una inadequada etiqueta de mobilitat i sota una errònia etiqueta de qualitat. Quina qualitat poden tenir unes galetes, de tipus americà, exposades a l'intempèrie de la humitat del mar? Quina qualitat poden tenir uns gelats que no es venen amb el fred que fa, emmagatzemats en unes cubetes descobertes? Fins quan estaran exposats aquests gelats?
Després dels galets lluminosos gegants de l'any passat i del referèndum de la reforma de la Diagonal, l'expropiació de les parades d'ocells és la darrera -que no l'última- "Hereutada".

dimarts, 7 de desembre del 2010

Enriqueix els teus iogurts.


Avui en dia podem trobar iogurts de quasi tots els gustos i amb mil i una propietats. També ells han evolucionat i hem passat dels iogurts de sabors als iogurts amb trossos de fruites. Però què fer quan obres la nevera i només tens iogurts naturals? Doncs molt senzill!: guarnir la blancor immaculada amb allò que tinguem a casa: cacau, cafè, melmelades, canyella, cereals, fruits secs o virutes de xocolata. Aquest darrer, proveu-lo posant-lo mig minut al microones. Oi que no havíeu provat mai iogurt calent amb xocolata fossa? Que no tot ha de ser iogurt amb fruites! Apa, bon profit!


Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.