El parc verd que habito

Com m’agrada i que interessant trobo passejar pels grans parcs de les ciutats, un dia ben d’hora al matí. Absent totalment de turistes, la fauna que hi habita solen ser els darrers sense sostre, els primers pipis del dia dels gossos matiners i la gent que fa verdaderament esport.

Alguns dels parcs són mundialment famosos i d’altres, com el d’Indro Montanelli (una escultura seva fa de guàrdia d’una de les entrades, mostrant-nos la seva incansable i compromesa actitud d’home de lletres) de Milà, no apareixen quasi ni en els mapes. Aquest desconegut parc és tant bonic com ho pugui ser qualsevol altre dels reconeguts, amb una antiga casa senyorial transformada en “niu” infantil, un Palazzo on la gent s'hi va a casar i unes altres estances reconvertides en un laboratori de didàctica de la biologia. Una de les perletes del parc arriba amb la vesprada: un autèntic xiringuito chill out a mode eivissenc, on podreu gaudir del famós aperitiu milanès.

El millor de tot, és que aquest no és l’únic parc de la ciutat. El parc Sempione ens regala un bell passeig amb la seva arena romana i el seu record als afusellats l’any 1943, en aquest mateix punt. Envoltat d’arquitectura neoclàssica (inclòs l’Arco de la Pace), veiem la part del darrera del Castello Sforza, des d’allà estant. Situada al costat d’un local nocturn, l’autèntica joïa arriba de la mà de la coneguda Triennale di Milano, un veritable santuari al disseny, -com cap altre- on, fins i tot els seus banys, tenen signatura.

Quin altre parc urbà coneixeu que combini segles d'història i integri natura i cultura d'aquesta manera?

Milà també és verd, florit, tranquil i això m’agrada.

Impressionistes francesos al centre de Milà (Milà, II)

Hi ha algú que no adori l’Impressionisme francès? Estava clar que no em podia perdre aquesta exposició, situada al Palazzo Reale, al cor de la ciutat de Milà i comparar-la amb d’altres de recents com “Jardines” del Museo Thyssen-Bornemisza. Tenia curiositat, també, per veure com museogràficament s’encabia l’exposició en un palau reial (ara municipal), situat en una ciutat que està apostant clarament per l’Art més Contemporani i calibrar el grau de qualitat d’una col·lecció privada com és la dels americans Clark. Pel que fa a l’espai, la referència al palau, ha desaparegut, transformant-ne els interiors en modernes sales d’exhibició. Pel que fa a les obres, poques i de poca rellevància, tot i que amb un plantejament temàtic interessant, (el mar, els viatges, la vida nocturna...) en comptes del clàssic recorregut fet per artistes. Desconec la resta de col·lecció de l’Institut i potser només han viatjat obres menors però, tot i la varietat d’artistes sigificatius i rellevants –i l’especial predilecció del matrimoni per Renoir-, l’exposició resulta pobre quant a obra es refereix, a l’igual que les bios dels artistes penjades a les parets. Menys mal que la visita es veu compensada pel nombrós material audiovisual de la part final, que t’endinsa plena i veritablement en el París de l’època, (per la reconstrucció dels espais i la mida de les imatges) resultant una exposició força didàctica, que podeu visitar fins el 12 de juny d'enguany.

Nits a la Milanesa (Milà, I)

Ciutat de negocis de dia, tratjos, maletins i corredisses, les caluroses nits de Milà prenen un color realment desinhibit i alegre, encara que sigui entre setmana.
Tot i que es sopa d'hora (més aviat en franja horària centroeuropea), els capvespres s'allarguen en taules, barres i tauletes de terrasses.
Si busqueu un lloc cèntric però sense massa turistes, els vostres cafès són els dels carrers secundaris que van d'Il Duomo a Castello Sforza, o els que encerclen el quadrilàter de l'or.
Per un ambient més relaxat i calmat, moveu-mos entre les estacions de metro de Reppublica i Moscova. Es tracta del barri més bohemi i encantador de la ciutat, el barri de les bicicletes, les flors i de les botigues verdes i alternatives, ple de bars, on també hi podreu esmorzar o prendre cremosos cappuccinos amb sanefes i un cor dibuixat al damunt.
Sens dubte, però, la zona més festiva és Navigli, amb bars i buffets un al costat de l'altre, fins i tot a dins els canals. Cocktails, molt d'ambient i música a bons preus i llocs amb encant. La zona no s'escapa de tenir-hi les seves nombroses esglésies d'estil llombard. Que no us estranyi si us trobeu algun sant demanant un Negroni...

La nit i el dia dels museus!

Avui es celebra "La Nit dels Museus". És una nit molt especial que no podeu deixar passar, amb jornades de portes obertes, visites guiades i activitats gratuïtes a arreu. Tot i el nom, l'oportunitat de gaudir del patrimoni no només és dins de Museus, sinó també a jaciments, al carrer, cases històriques, centres d'interpretació, espais d'art diversos i un llarg etcètera. Les activitats s'allarguen fins demà i podeu trobar oferta disponible no només a Barcelona ciutat sinó al llarg de totes les províncies.
Per si avui us és del tot impossible gaudir de la màgia dels Museus, teniu una segona oportunitat de conèixer aquell Museu que encara no heu visitat mai el dia 18, Dia Internacional dels Museus. A part, molts museus tenen els seus propis dies gratuïts i jornades de portes obertes durant l'any.
Ja no teniu excuses!

Futbol públic o privat?

No sé si Matthew Tree, quan es va establir a Catalunya, devia entendre com un club amb jugadors i presidents que han declarat ser independentistes, juguen a una selecció que rebutgen i per una copa antagònica a la seva manera de pensar. No sé si ara Tree, després d’uns vint anys després, ho ha entès i ho explica en el seu nou llibre. L’haurem de llegir. De totes maneres, quan cobres 600.000 euros al mes i el “jefe” et dóna alguna ordre que va contra els teus principis morals, suposo que no es deu tenir la pell tant fina. No sé si deu passar el mateix amb les 50 mil persones que cobren més de 120 mil euros l’any a Catalunya.

Curiosament, Magda Oranich, tampoc va fer cap menció sobre el tema aquesta setmana, en la seva intervenció al programa matinal de tv3, la teva, on, parlant sobre les retallades a la sanitat pública, va fer un solidari comentari que, crec, ha passat del tot desapercebut: per nadal, ella, va anar a un hospital públic amb el sèquit pantomímic de jugadors del Barça i ha explicat que es va dedicar a comptar quants nens “no eren d’aquí”: el 60% de les mares anaven amb burka.

Crec que trucaré a Tree per veure si em pot explicar com és que un club privat rep diners públics o indirectament genera despesa de diner públic, havent de pagar zones de fans quan hi ha partits importants, trobant carrers tallats quan es guanya, emetent partits per les diferents televisions públiques i mossos, molts de mossos. Uns mossos que, atenció, avui estrenaran armament. Algú em pot dir quina empresa ha fabricat aquestes noves armes i quant ens han valgut a cada ciutadà? Posats a retallar, no serien millor unes espasses de fusta o uns fones fetes amb pinces d’estendre la roba, un clau i una goma elàstica?

Baixaré a treure les escombraries i, de pas, posaré tres urnes al carrer per començar a fer una consulta popular: nou armament pels mossos sí o no, futbol a les televisions públiques sí o no i subvencions públiques als clubs de futbol privats sí o no.

Tot plegat, una cocktelera molt remenada, amb una gran dosi d’opiàcies que farà que avui s’aturin de nou els carrers i que la despesa generada per l'assistència al wedding de l'any, passi desapercebuda. Només planyo els venedors de diaris i els cambrers d’arreu, que per 900-1.000 euros al mes, demà, hauran de treballar de psicoanalistes, aguantant a tots els pseudoàrbitres, entrenadors, borratxos habituals i pesats/fanàtics de torn, experts en futbol.

Ets un músic? I català?

La fira del llibre de Frankfurt va obrir la caixa dels trons amb la discussió de quins llibres, literatura i escriptors eren catalans: els escriptors catalans que només escrivien en català, els que ho feien en castellà, estrangers escrivint en català...

Extrapolo avui la polèmica als grups de música i cantants: quins grups són catalans? Només Els Amics de les Arts, Antònia Font, Els Manel i Els Rafel? Es consideren catalans els que viuen i treballen aquí, com va dir Pujol? Són catalans els grups i cantants que ho fan en castellà o anglès? Pastora, Beth (cantant en anglès), Nordkapp,... Hi ha categories de "catalanitat", on, per exemple, els grups de darrera generació són de categoria 1?

És necessària l'etiqueta, quan, segurament, ells només volen fer música, deixant de banda la càrrega política de l'etiqueta?

Collint floretes, sembrant multetes

Poc trànsit avui a les carreteres, per ser dilluns, ja que hi ha uns estranys dies de vacances escolars. Primer dia dels 110 kms. hora per l'autopista. Podríem dir que tots els cotxes anàvem, conduint avorrits, collint floretes per la carretera.
Des de que em vaig treure el carnet, m'havien dit sempre que les marxes llargues i la velocitat constant de creuer feien que estalviessis benzina. Els 120 kms. hora em semblaven una bona velocitat de rumb, per circular per autopista, de forma segura i econòmica.
Avui potser he passat unes vint senyals de velocitat. Ja estaven totes canviades a 110. Quina eficàcia, no? Dels fabricants i de l'administració -quan vol-. Qui ha pagat aquest cost? I qui ha dit que la mesura d'anar a 110, serveixi per estalviar benzina i sigui més ecològic? Jo no n'estic tant segura i penso que tan sols crearà retencions i servirà per recaptar diners de les multes, segurament per pagar les noves senyals, calibrar de nou els ràdars i les súper càmeres dels radars. Heu rebut mai una foto de radar? Les càmeres deuen valer una pasta! És increïble com capten i fixen la imatge dels cotxes, passant a més de 120!
Senyors, si realment volem estalvi, comencem rebaixant l'IVA de tots els articles, el preu de la benzina, dels subministres i dels productes alimentaris i de primera necessitat.