Surto al carrer amb els cabells mig molls. M’agrada que aquest vent de l’oest m’esbarriï els cabells i me’ls acabi d’assecar. És un vent fort, de periodicitat diària, que tomba bicis i torratxes metàl·liques per terra. Té la força de la Tramuntana, però és menys fred. M’empeny per l’esquena i m’ajuda a caminar més depressa. Enfilo recte, cap al centre, al llarg del costat d’un canal. Una vora de canal remodelada, entretinguda i amena on, en menys de vint metres, hi podem trobar una piragua i màquines expenedores de la primera cervesa del país: la Carlsberg.
El club de kayak, tours turístics i piscines pels més valents són algunes de les atraccions que ofereix aquesta costa. Una costa entestada en convertir-se en l’skyline novaiorquès que, poc a poc, va obligant als locals relacionats amb la pesca i altres oficis, a esdevenir moderns, globals i de disseny. Només espero que aquests canvis no facin que l’excel·lent aigua de l’aixeta que es pot beure aquí (i gratuïta en alguns cafès), deixi de ser potable.
Serà interessant veure aquesta costa en uns anys. Constantment canviant i regenerant-se, reconverteixen els negocis de sempre per adaptar-se als nous temps i, potser, ... evolucionar?
No sé si li cal evolucionar més a la ciutat de les aigües. El que, de moment, es manté invariable i sense canvis és la pluja.
(Fotografia: Eva Jove)
2 comentaris:
Potser has de confiar una mica més en el progrés......, amb seny es pot tenir tot..... modernitat, qualitat, i salut......, les aigues freàtiques no tenen per què contaminar-se..... entre d'altres raons perquè no son al sud d'europa! ..... i ara... tb estàs per feina?..... "no me lo puedo creer"!!!!!
Benvolgut Joan,
Confia en el què et diré: aprofito les vacances de la feina per fer feina com a voluntària. Estaria bé que fós feina remunerada però, tot i així, sempre resulta ser molt gratificants.
Publica un comentari a l'entrada