diumenge, 15 de juliol de 2012

El rol social actual dels Museus a debat



Un grup de tuitaires, tots amants del patrimoni cultural, fa unes setmanes que tuitegem sobre temes relacionats amb museus. Amb un to més aviat distès, sempre hi ha el dia, però, que un tema apareix i, de cop, la conversa fa un click i esdevé especial.
Fa uns dies mencionàvem museus impossibles.  Parlàvem de si, com a persones individuals, treballaríem per un museu que anés en contra de la nostra ètica i  moral particular. ManelMiró va proposar el hashtag #EticaMuseu per continuar amb el debat. VàngelisVillar, seguint el fil iniciat i preocupat per la realitat social del moment, es plantejava la següent qüestió:  “Els museus, com a espai públic, podrien prendre un rol en el que està passant?”. Tots hi volíem dir la nostra però necessitàvem un espai de més de cent quaranta caràcters. Podeu trobar el tema al blog Paisatges Culturals (prefereixo escriure “blog” –per bitàcora i log- i no “bloc”). Antonio Rojas responia en el seu blog Patrimoni Cultural, en una lúcida resposta que pràcticament comparteixo al cent per cent. I ara jo responc aquí. La meva resposta és un “no”, però amb els matisos següents: en primer lloc, no cal perdre de vista les funcions de protecció, conservació, recerca i vigilància dels museus i dels objectes que en ells es contenen. Els museus, directament, no ajuden a persones amb un desnonament a la vista o no tenen cap fons per aturats. Aquestes funcions socials les porten a terme altres entitats.

No els podem exigir als museus funcions que no els hi pertoquen en el sentit que, si ara mateix hi ha economistes, polítics i banquers que no assumeixen responsabilitats que els hi són competència, als museus tampoc els hi podem reclamar res que no els hi correspongui per naturalesa, ja que no és el seu rol en la societat. No demanaríem a un metge que ens operés de manera gratuïta, tot i que quasi estan a punt de fer-ho.

També seria un altre “no” per espais públics de titularitat privada: no em semblaria bé tampoc que certs espais deneguessin el pas a ciutadans que, per dir alguna cosa, no haguessin pagat algun peatge.

En un extrem més allunyat de la qüestió hi col·locaria el públic que assisteix al museu i que vol viure’n la seva experiència. Potser tan sols busca un lloc on aïllar-se dels problemes i divertir-se durant unes hores. Si traslladem la qüestió a un altre àmbit cultural, a una sala de concerts per exemple: com seria el seu paper actiu en la crisi actual? Una programació només de blues i fados? També per les sales que solen programar rock?

D’altra banda, seria un “sí” en el sentit que, efectivament, alguns museus són espais públics i com a tals, ells mateixos són víctimes del propi sistema: també estant patint retallades.

Seria un altre “sí” en el sentit que haurien de prendre consciència de la situació que viu la societat més propera que els envolta i, per exemple, oferir els tallers i les visites a les escoles a preus més econòmics o oferint alguna cosa a canvi, com una entrada gratuïta a tots els alumnes.

També seria un “sí” en el sentit del seu propi finançament:  potser seria interessant que els museus (i similars) es comencessin a moure més per engegar iniciatives público-privades i buscar finançament d’empreses, a l’estil anglosaxó, per poder dur a terme projectes.

El que sí crec és que les exposicions temporals s’acosten a la societat i a la seva realitat. Perquè? En primer lloc, els propis artistes creadors formen part de la societat; en segon terme, els programadors els escullen perquè estan sensibilitzats amb el tema; el muntatge és més adaptable a les circumstàncies del moment i potser un quart punt és el què el públic demana.

El que està clar és que un museu ha de seguir una “política” de gestió, és a dir, un full de ruta transparent i a llarg termini i no una ideologia política concreta, que canvia segons el vent que bufi. Això, ja seria un fort compromís social.

4 comentaris:

Vàngelis Villar ha dit...

Bon dia Eva, bona aportació al debat.

Certament les funcions pròpies dels museus fa molt temps que estan establertes i aquestes giren entorn els objectes que conserven, la seva conservació, difusió i exposició.

És evident que el suport econòmic està molt allunyat d'aquestes funcions però com bé apuntes, en tant que tracta indirectament amb elements intangibles com el coneixement; el discurs, els objectius,etcètera es podrien dirigir a una visió optimista i propera. No em basava tant en la gratuïtat de l'entrada, política de preus reduïts o activitats especials per a aturats. En general crec que és una bona oportunitat per aproximar posicions a la ciutadania i recuperar un rol de centralitat social.

Eva Jove Casabella ha dit...

Vàngelis,

Gràcies pel teu comentari i, sobretot, per iniciar el debat que ens ocupa.

Sí, tens raó: els museus es podrien dirigir a una visió optimista i propera. Però jo no ho voldria pas que sempre fos així: també m'agrada visitar museus dedicats a l'holocaust que no són, precisament, ni optimistes ni em són propers.

Sí que crec, en canvi, que en els darrers anys, els museus han fet un gran esforç per aproximar-se als ciutadans: tallers, visites guiades amenes, aplicacions TIC, etc.

Sobre això que dius de "recuperar un rol de centralitat social" crec que no serà mai així per tothom. Qui estigui interessat en la literatura buscarà un altre centre de coneixement, qui estigui interessat en la música en d'altres institucions i els museus, tot i que vàlids, no seran el far a seguir sinó que el seu horitzó i el seu fil d'aracne en seran uns altres.

Continuem amb el debat; Yours in Arts.

Daniel Zapater Caminal ha dit...

Debat ben profund, Eva!

Estic totalment d'acord amb les dues vessants de la qüestió que comentes.

Fins i tot, afegiré que en alguns museus, com en el cas del Museu d'Història de Catalunya, ja es compleix en part aquesta funció social: per començar els alumnes que visiten el museu no paguen entrada, només el preu del monitor; en segon lloc.

També és bo saber que aquelles escoles, centres cívics o altres organitzacions amb dificultats econòmiques poden gaudir, de manera gratuïta, d'una visita al museu.

Segurament moltes altres institucions deuen portar el mateix camí, i aquesta és la línia a seguir: eliminar barreres per a poder accedir amb facilitat en aquests espais. Al cap i a la fi, la majoria dels museus omplen les sales gràcies al nostre públic captiu preferit: els escolars!

Eva Jove Casabella ha dit...

Daniel,

Certament, a molts museus el gran gruix del públic són els escolars, especialment, en època de curs lectiu. Malauradament, les escoles també han notat la crisi i les seves visites fora l'aula s'han vist minsades. De totes maneres, segueix essent positiu que els museus formin part del currículum habitual (i amb tota normalitat) dels escolars.

També es veritat que potser és el "públic fàcil": fas una trucada a una escola i et ve un grup de 30-40 persones. És evident que una altra manera de contribuir a acostar els museus a la població és obrir-se al ventall de públic potencial i aquí cal incidir força encara. I enllaço aquest punt concret amb la necessitat d'imaginació, treball i creativitat de la que parlàvem fa unes setmanes a Twitter.

Seguim amb el debat i seguim endavant!
Yours in Arts