Un grup de
tuitaires, tots amants del patrimoni cultural, fa unes setmanes que tuitegem
sobre temes relacionats amb museus. Amb un to més aviat distès, sempre hi ha el
dia, però, que un tema apareix i, de cop, la conversa fa un click i esdevé
especial.
Fa uns dies
mencionàvem museus impossibles. Parlàvem
de si, com a persones individuals, treballaríem per un museu que anés en contra
de la nostra ètica i moral particular. ManelMiró va proposar el hashtag #EticaMuseu per continuar amb el debat. VàngelisVillar, seguint el fil iniciat i preocupat per la realitat social del moment,
es plantejava la següent qüestió: “Els
museus, com a espai públic, podrien prendre un rol en el que està passant?”. Tots
hi volíem dir la nostra però necessitàvem un espai de més de cent quaranta
caràcters. Podeu trobar el tema al blog Paisatges Culturals (prefereixo escriure “blog” –per bitàcora
i log- i no “bloc”). Antonio Rojas responia en el seu blog Patrimoni Cultural, en una lúcida
resposta que pràcticament comparteixo al cent per cent. I ara jo responc aquí.
La meva resposta és un “no”, però amb els matisos següents: en primer lloc, no
cal perdre de vista les funcions de protecció, conservació, recerca i
vigilància dels museus i dels objectes que en ells es contenen. Els museus,
directament, no ajuden a persones amb un desnonament a la vista o no tenen cap
fons per aturats. Aquestes funcions socials les porten a terme altres entitats.
No els podem exigir
als museus funcions que no els hi pertoquen en el sentit que, si ara mateix hi
ha economistes, polítics i banquers que no assumeixen responsabilitats que els hi són competència, als
museus tampoc els hi podem reclamar res que no els hi correspongui per
naturalesa, ja que no és el seu rol en la societat. No demanaríem a un metge
que ens operés de manera gratuïta, tot i que quasi estan a punt de fer-ho.
També seria un
altre “no” per espais públics de titularitat privada: no em semblaria bé tampoc
que certs espais deneguessin el pas a ciutadans que, per dir alguna cosa, no
haguessin pagat algun peatge.
En un extrem més
allunyat de la qüestió hi col·locaria el públic que assisteix al museu i que
vol viure’n la seva experiència. Potser tan sols busca un lloc on aïllar-se
dels problemes i divertir-se durant unes hores. Si traslladem la qüestió a un
altre àmbit cultural, a una sala de concerts per exemple: com seria el seu
paper actiu en la crisi actual? Una programació només de blues i fados? També
per les sales que solen programar rock?
D’altra banda,
seria un “sí” en el sentit que, efectivament, alguns museus són espais públics
i com a tals, ells mateixos són víctimes del propi sistema: també estant patint
retallades.
Seria un altre “sí”
en el sentit que haurien de prendre consciència de la situació que viu la societat
més propera que els envolta i, per exemple, oferir els tallers i les visites a
les escoles a preus més econòmics o oferint alguna cosa a canvi, com una
entrada gratuïta a tots els alumnes.
També seria un “sí”
en el sentit del seu propi finançament: potser
seria interessant que els museus (i similars) es comencessin a moure més per
engegar iniciatives público-privades i buscar finançament d’empreses, a l’estil
anglosaxó, per poder dur a terme projectes.
El que sí crec és que
les exposicions temporals s’acosten a la societat i a la seva realitat. Per què?
En primer lloc, els propis artistes creadors formen part de la societat; en
segon terme, els programadors els escullen perquè estan sensibilitzats amb el
tema; el muntatge és més adaptable a les circumstàncies del moment i potser un quart
punt és el què el públic demana.
El que està clar és que un museu
ha de seguir una “política” de gestió, és a dir, un full de ruta transparent i
a llarg termini i no una ideologia política concreta, que canvia segons el vent
que bufi. Això, ja seria un fort compromís social.
