dissabte, 1 de juny de 2013

Exhibició humana als museus


Escric aquesta entrada arran d'un cas amb el que em vaig trobar fa un mes amb el Museu Surgeon's Hall i empesa per la proposta de Carme Rodríguez i Manel Miró, quan van saber sobre el tema i vàrem iniciar un interessant debat.

El cas és que vaig visitar aquest museu, i al tornar, en vaig publicar una entrada a aquest blog acompanyada d'una fotografia que il·lustrava molt bé el sentit pedagògic i històric del museu per una banda (es tractava d'un espècimen d'un soldat francès, del 1917, ferit de bala) i el nou projecte de modernitat que encaren (la peça estava convenientment etiquetada amb un codi QR). Tot i saber que el fet de publicar la fotografia podria aixecar ampolles, vaig decidir, com solc fer, fer arribar l'entrada al propi museu. Al cap de pocs dies em van fer arribar un correu electrònic demanant-me que retirés la fotografia del blog i que l'emplacés per una que ells m'enviaven (més neutre i sense tant de significat), d'acord a un codi escocès de bones pràctiques de teixits humans.

Tot i la distància, vaig pensar de seguida en el bosquimà de Banyoles. Ja ens queda lluny l'any 1991, quan un metge haitià va presentar una querella contra l'Ajuntament de Banyoles per exhibir al Museu Darder aquest espècimen de cos sencer, dissecat al 1830. La polèmica va arribar a nivell internacional i al considerar-se un cas de racisme colonial, l'Ajuntament va decidir retornar el guerrer bosquimà, per ser enterrat al parc nacional de Botswana.

I ja tenim la caixa dels trons oberta! Exhibir mòmies egípcies es considera una ofensa per la dignitat humana?  I cranis de decapitats i empalats? I totes les mostres arqueològiques? Hauríem de diferenciar restes de la Primera Guerra Mundial de les de la Guerra Civil Espanyola? Crec que és un debat que encara tenim pendent de resoldre i ens seria difícil posar-nos d'acord (la mediació seria complicada...). Per ser respectuosos a totes les sensibilitats i creences s'haurien d'establir uns criteris ètics temporals, geogràfics i potser també n'hauriem de tenir en compte de religiosos o rituals.

A Espanya no hi ha cap llei ni codi de bones pràctiques que tracti el tema. De fet, hi ha un cas contemporani al negre de Banyoles que encara s'exhibeix. Es tracta d'un buidat d'esquelet humà, fet en guix, d'un home extremeny de dos metres i trenta cinc centímetres, conegut com el gegant i que s'exposa al Museu Nacional d'Antropologia, de Madrid. És del 1840 i va donar el seu esquelet en vida, a canvi d'un sou vitalici de dues pessetes i mitja cada dia.

Penso que les col·leccions dels museus antics són fruit d'anys d'història i cada adquisició o donació que s'accepta, respon a una política i a un tarannà propi del moment. Així doncs, no hauríem de criminalitzar, en el present, les accions fetes fa dos segles i que, en aquell moment, era una pràctica habitual en el cas de la societat catalana (recordem aquí les expedicions etnogràfiques i antropològiques d'alguns adinerats per terres selvàtiques i exòtiques, que han donat com a resultat fantàstiques col·leccions com la de Fundació Folch) o la finalitat educativa del fet de recol·lectar espècimens per una facultat de medicina -com en el cas del soldat francès-. 

32 comentaris:

Manel Miró Alaix ha dit...

Bones preguntes Eva. T'he de confesar que no tinc una resposta clara doncs, si bé entenc que l'exposició de restes humanes amb finalitats didàctco-científiques pot ser acceptable, com en el cas de les mòmies o altres troballes arqueològiques (estic pensant, per exemple, en els cranis trepanats del Museu d'Ullastret), també penso que aquestes finalitats no es poden fer servir per justificar casos que ratllen amb el que podríen dir, la "dignitat humana". Està clar que caldria saber si tothom té la mateixa idea del que això significa i és fàcil imaginar que hi hagi diferents opinions. De moment, penso que l'actitud del museu escocés és molt raonable i que el museu de Banyoles també va fer molt bé mostrant-se sensible a la demanda del doctor.

Eva Jove Casabella ha dit...

Bon dia Manel,

Primer de tot, moltes gràcies per haver aportat el teu comentari.

Jo tampoc tinc una posició clara sobre el tema, tot i que potser em decanto més per oblidar els possibles errors del passat (vistos així des de la nostra òptica actual), mirar endavant i insertar un afegit per explicar l'evolució de la museologia.
Sóc conscient, però, que arribar a trobar un punt intermig en aquest cas, on totes les parts se sentissin còmodes, és un tema de delicada solució.

Jo també he pensat en els cranis d'Ullastret. Si no els exposem, penso, estem deixant d'explicar una part de la història i estem com "censurant" informació històrica. Hem de reconèixer que la raça humana, al llarg dels segles i per diferents motius, hem estat uns bàrbars i això, encara que dolgui, s'ha d'explicar. Nosaltres mateixos ens hem saltat la nostra pròpia dignitat humana...

Jo m'he avingut a la petició del Museu escocès perquè tampoc volia aixecar cap ampolla i bé, la meva entrada perseguia un altre fi. En el cas de Banyoles potser ja discrepem més perquè opino que, en cap cas, no hauria de prevaldre l'opinió d'una sola persona, en contra d'un be comú més ampli que el què fa és buscar el coneixement científic.

Gràcies per llegir Cabrablog!

Adjunto aquí alguns enllaços interessants sobre els cranis d'Ullastret, per saber-ne més:

1.http://www.mac.cat/Premsa/Actualitat/S-inicia-l-estudi-de-les-restes-cranials-humanes-trobades-a-Ullastret#.UNxMMyOz1YM.facebook

2.http://www.diaridegirona.cat/comarques/2013/01/22/obtenen-imatges-3d-dels-2-cranis-enclavats-dullastret-del-s-iii-ac/600742.html

3.http://www.ara.cat/cultura/Radiografia-enclavats-III-trobats-Ullastret_0_851914938.html

4.http://www.tv3.cat/videos/4463253/TN-comarques-Girona-12022013 (minut 8:45)

antonirojasrabaneda ha dit...

És un debat que retorna regularment. Probablement, tal i com diu l'Eva, la raó és que estem davant d'una qüestió no resolta. Requereix un congrés o jornades on exposar casos a nivell internacional i plantejar valoracions.

També ens podem preguntar si és lícit excavar tombes o necròpolis. És bo reflexionar sobre aquests temes atès que implica debatre entorn a processos de patrimonialització, usos del patrimoni o recerca.

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolgut Toni,

Efectivament, és una qüestió no resolta i, a més, de difícil solució. Ho revisem i remirem tot pel tamís europeu però exhibim materials i espècimens que provenen d'altres cultures i d'altres continents, en pro de la seva conservació. La visió "centroeuropeista" ens fa creure posseïdors de qualsevol dret envers aquestes restes.

Malgrat això, sempre estaré a favor d'intentar explicar i patrimonialitzar, amb respecte, tot el que estigui al nostre abast, a favor del coneixement per les generacions futures.

Et prenc la paraula: muntem el corresponent congrés internacional?

Gràcies pel teu comentari al Cabrablog!

Dani ha dit...

Bona tarda Eva,


m'ha despertat molta curiositat, aquest post. I és que moltes vegades, especialment passejant per les sales de museus arqueològics he pensat: "Què dirien quests esquelets si aixequéssin el cap?"

Doncs bé, potser la resposta del que planteges la trobem en una altra pregunta: com ens sentiríem si d'aquí a 500 anys, havent canviat les tornes geopolítiques (imaginem la Índia i Brasil com a potències mundials) aquests països enviéssin una missió arqueològica a la demacrada i destruïda Barcelona (després d'una crisi i una guerra el 2133), trobessin el nostre propi cos i l'exhibissin en un museu de Nova Delhi?

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Dani,

Moltes gràcies pel teu comentari i pel punt de vista plantejat.

Hauríem de tenir escrúpols per cossos que formaven part de societats guerreres? I ens hauríem de preocupar per ells mateixos o pels seus descendents? Quantes preguntes sense resposta...

Certament, Brasil està ara mateix en plena expansió econòmica i nosaltres immergits en la més grans de les crisis com a societat. Personalment, no m'importaria que s'exposés el meu cos, sempre i quan s'expliqués bé d'on prové, per quin motiu s'exposa i se n'extraguéssin informació verídica i útil per realitzar connexions transversals, tal i com fem ara amb les restes arqueològiques. Per exemple: de què he mort, si la meva mort és un cas aïllat o una epidèmia, què he menjat, etc.

Sens dubte, la fi del centroeuropeisme comportarà canvis en la gestió del patrimoni futur.

I digues... a tu t'importaria que exposessin el teu esquelet -o el dels teus éssers estimats- o està en un pot de cloroform? Suposo que va una mica lligat a la importància o a la creença que cadascú pugui tenir del què ens passa més enllà de la mort.

Ens veiem!


Jordi Costa Plaza ha dit...

Ho tinc molt clar Eva, NO ! Recordeu la pel·lícula "El planeta dels simis" ? Segur que si, on els humans eren dissecats davant de l'horror d'actors i públic?

Aniré més lluny despullant-me. Ni els zoològics haurien d'existir. Qualsevol espècie ha de ser lliure de viure en el seu indret natural i no tancat en espais minúsculs per a meravellar a nens i grans.

I mai els hauriem de dissecar, ja hi han tècniques prou modernes per salvar la forma i morfologia de les espècies. Només fer-ho (sigui humà o altre ser viu) ja és una crueltat, només possible de mans dels humans.

Gràcies Eva !

Dani ha dit...

Realment, com dieu, la cosa no està gens clara. És un tema polèmic i que pot ferir sensibilitats. Potser sí que és veritat que el fet cronològic té importància. Que hi hagi un esquelet del neolític o bé l'Oetzy (l'home dels gels) en un museu, segur que no ens sobta i no deixa de ser una resta humana. Ara bé, conforme aquestes restes s'acosten a l'època contemporània, el tema és més difícil, ja que com bé has dit Eva, hi ha una part cultural, sentimental, religiosa o bé d'identitat amb aquestes restes. És aleshores quan poden ferir-se sensibilitat, sobretot per part de família, amics o ètnia de l'ésser exposat. I és que els cadàvers en si, sempre han estat objecte d'una certa ritualització, que sembla que es banalitzi en ser exposada una resta humana en un museu. Aquesta ritualització és a la que s'ha de tenir respecte. No em sembla tan greu doncs, el fet que s'exposin restes humanes de relativa actualitat sinó el fet que durant anys (quan hi havia diners per excavacions) s'hagi prioritzat temes antics com els íbers o l'edat mitjana i en canvi s'hagi generat un tabú a l'entorn de les fosses dels assassinats pel franquisme. Mentre s'està rehabilitant, fins i tot en temps de crisi, el "Valle de los caídos", qui vol desenterrar el seu avi d'una fossa, no només s'ho ha de pagar i investigar ell sol sinó que a més, troba pals a les rodes... I es que les restes humanes, poden ser incòmodes perquè fereixen la sensibilitat o perquè, com els cranis d'ullastret, ens fan preguntar-nos el perquè de la mort, que en alguns casos és provocada... i si els qui les han provocat o qui ho justifiquen són encara vius, ja hem obert una altra caixa de pandora... la polèmica dona per molt!

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Jordi,

Veig que tu ho tens clar i ets contundent amb la teva resposta.

Quines tècniques proposes per reemplaçar la taxidèrmia? Com hauriem de preservar i transmetre els coneixements antropològics i etnogràfics al futur?

Hauré de revisar aquesta escena que menciones...

És cert que els humans som uns dèspotes amb nosaltres mateixos, :(

Gràcies pel teu comentari!!

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Dani,

Moltíssimes gràcies pel teu ric comentari.

És curiós veure que les mòmies egípcies o l'Ötzi que tu mencionis aixequin tanta espectació (m'hi incloc a mi mateixa) i, en canvi, les estes de la nostra Guerra Civil aixequin encara polseguera. Com molt bé dius, estic d'acord que el factor proximitat cronològica, genera més tabú.

És una llàstima, perquè mentre més temps passa, més testimonis anem perdent que ens serien d'ajuda per la localització de fosses encara desconegudes.

Una vegada més, recomano la tesi doctoral de la Dra. Queralt Solé.

Gràcies per llegir Cabrablog i espero poder seguir parlant d'aquest tema (amb tota la polseguera, ampolles i caixes obertes que calguin!)!

Jordi Costa Plaza ha dit...

http://youtu.be/3xs17iVBCsc

minut 0:52 , molt interessant que ens recorda el que som capaços de fer. hi ha altres escenes similars, però amb el retall que he trobat hi ha prou.

L'antropològica i amb els mitjans etnogràfics més sofisticats, models 3D, animació i tot el que vulguis a l'abast tecnològic actual, sia ben vingut, però mai traspassar la llibertat del lliure desenvolupament en llibertat de qualsevol espècie. I per si hi han dubtes, la meva opinió neix del raonament d'una persona agnòstica que sóc. Gràcies Eva :)

Eva Jove Casabella ha dit...

Gràcies Jordi per l'enllaç: tot un document!, :)

La meva opinió personal té de rerefons l'ateisme més absolut, per tant, en el meu cas, plantejar-me el fet d'exposar el meu cadàver no conté cap càrrega religiosa ni tabú al darrera.

En seguim parlant!

Pau Gir ha dit...

Que és una relíquia sinó una part humana?, o un sant momificat?, La cultura de la mort mai és ben vista, però hi és. Tinc dubtes, crec que es pot fer una exposició sense les restes presents.

Eva Jove Casabella ha dit...

Bon dia Pau,

Tens raó amb el tema relíquies! (però si en vàrem fer una de les millors rutes culturals d'Europa!!!)

Com creus que el Museu Darder hauria d'haver exhibit el seu bosquimà, sense ensenyar-ne les mostres? La teva opinió s'acosta a la de l'ús de les noves tecnologies, com deia en Jordi?

Moltes gràcies per llegir Cabrablog i deixar-hi el teu comentari!

Bona setmana!

JAG ha dit...

Hola Eva,
després de llegir l'article i els nombrosos comentaris em sembla que en efecte has tocat un tema polèmic en què s'hi barregen qüestions diferents. Penso que d'una banda hi ha el que en podríem dir sentir de la pròpia etnicitat, després s'hi solapa el món de la mort i les creences i finalment s'hi afegeix el tema de la dignitat humana i fins i tot de totes les formes de vida animals (de moment no tenim problemes amb els vegetals).
Deixa'm il·lustrar aquestes 3 esferes superposades: jo frisaria per veure l'Ötzi, un individu de la nostra varietat (vegeu que no parlo de 'raça') europea-mediterrània que va viure fa 4000 anys. Però he de reconèixer que malgrat tots els prejudicis racistes de què ens volem alliberar com a persones cultes que som, em sobtaria d'entrada veure, per exemple, en un museu de Nova Delhi un soldat anglès dissecat amb la casaca vermella i un fusell. Crec que, d'entrada tindria una reacció emocional similar a la del metge que va maldar perquè enterressin dignament el 'Negre de Banyoles'.
Pensaria, a priori, que se'ns en foten. Perquè aquesta diguem-ne 'desconfiança entre cultures' és bidireccional. Després, si hi pensem, veurem que és tan lícit que a l'Índia exhibeixin un 'soldat blanc' com que a Catalunya exhibim un 'guerrer negre'. Una altra cosa és la idoneïtat.
Sobre l'esfera diguem-ne transcendent, penso que és un tema delicat per a segons qui però que amb una mica d'anàlisi veus que no s'aguanta gaire per enlloc. Em sembla que el radi d'acció només assoleix els parents pròxims (parlo pel cristianisme, almenys), però als mateixos que els importa recuperar les restes del parent mort a la guerra civil, es desentendran de la fossa comuna on s'amunteguen en moltes esglésies les restes anteriors al s. XIX. Sé de què parlo. Una altra cosa és respectar restes d'individus pertanyents en vida a una religió que tenia com a precepte la conservació del cos (sigui en esquelet o bé embalsamat) de cara a una resurrecció futura. Aquí hi entra la dimensió temporal: ningú reclamarà que es respecti la voluntat d'un egipci mort fa més de 3000 anys, bàsicament perquè ja no queden practicants d'aquella religió.
I pel que fa a la tercera esfera, la de la dignitat de tots els éssers, em sembla que la ciència ha de tractar amb dignitat tots els espècimens de què se serveix per il·lustrar el seu discurs, sense caure amb la morbositat. Com a arqueòleg que ha excavat molts (no duc inventari de quants) esquelets humans et puc dir que sempre els he excavat amb la màxima cura i respecte per la persona que un dia fou. I a mi, òbviament, independentment de les creences metafísiques que pugui tenir, m'abelliria que en un futur el meu cos fos excavat de la mateixa manera.
No sé si empatollar-me d'aquesta manera serveix per enfocar una mica la qüestió.

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola JAG,

Que bé retrobar-te pel Cabrablog!

Els temes polèmics i amb molts elements que s'hi barregen són els més apassionants d'anar discutint, no trobes?

Sobre l'exemple imaginari que proposes del soldat anglès, dir-te que a mi no em sobtaria gaire, com tampoc si es tractés d'algun missioner o d'algun navegant espanyol del segle XV per terres Americanes, donades les circumstàncies. Pensaria que ambdós bàndols es van intentar defensar i ja de ple en la batalla, algú va conservar algun trofeu de guerra, una menudesa comparat amb tota la barbàrie humana del voltant.

Comentava amb un amic la gran diferència entre la conjuntura que envolta la mort d'una mòmia egípcia i la d'una persona d'una fossa comuna: la primera és enterrada amb tots els honors i la segona és assassinada -en tots el casos- i enterrada d'amagat, amb presses.

Jo crec que la ciència és objectiva i cerca dades. No sé si hi intervé el respecte com l'entenem aplicat a altres dimensions de la vida no científica. En tot cas, em sembla que aquesta objectivitat i igualtat s'aplica tant a una mòmia egípcia com a qualsevol resta de cos humà més recent.

M'agrada -i comparteixo- aquesta idea que aboques de que t'agradaria que t'excavessin amb la màxima cura, :)Jo hi afegiria: amb el màxim de rigor científic, de manera que se'n pogués desprendre el màxim de coneixements.

Cadascun dels comentaris que heu anat deixant serveixen per anar dilucidant sobre la qüestió.

Tot plegat em fa pensar que els humans som uns autèntics depredadors per la nostra pròpia espècie...

Fins aviat!

Pere ha dit...

Doncs jo faré d'advocat del diable, ni que sigui perquè em sembla que el debat està desequilibrat i a mi m'agrada qüestionar-m'ho tot cada dia. Com a ateu que sóc, crec que els ossos humans no són especialment diferents dels ossos dels altres animals. No deixen de ser un tipus més d'artefactes que apareixen a les excavacions i als magatzems dels museus. Hi són. Seguirà havent-ni. De vegades, és interessant exposar-los. Perquè exposant-los es pot explicar alguna cosa: les pràctiques funeràries antigues, les diferències socials, o la mateixa crultat humana. D'altres vegades, exposar-los és tan sols morbós. Llavors ja no em sembla tan bé. Però si hi ha motiu, s'han d'exposar. Tractats amb respecte, sí, però amb el mateix respecte que qualsevol altra relíquia del passat. Els casos que reflecteixen el passat colonial, tampoc no tinc tan clar què cal fer-hi. Com feia més feina contra el racisme, la "presudo-mòmia del Negre de Banyoles"? A Banyoles o enterrada a Botswana? Si fem desaparèixer tots els testimonis del nostre passat racista i colonialista, fins a quin punt ens estem condemnant a repetir-lo?

Pere ha dit...

Ah, per cert, quan em van operar de sinusitis i em van implantar òs de bou per reconstruir-me la mandíbula, ja li vaig dir al metge: "llàstima que ja no podran cremar-me com jo volia. M'acaba de fer vostè un esquelet interessant..." O sigui, que jo ja peno acabar en una vitrina, i m'és igual si és a la Índia o a la Xina!

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolgut Pere,

Moltes gràcies pels teus comentaris i per compartir el teu historial mèdic (jeje, és broma!)

Com tu dius, no veig que siguem massa diferents d'un altre ésser viu, com tampoc d'altres humans d'altres èpoques o de zones que geogràficament ens són més llunyanes.

Què haguessis fet, tu, en el cas del Negre de Banyoles? Quins arguments haguessis donat per negar el seu retorn? Estic d'acord amb tu que, aquí, ens serviria com a discurs per explicar certes pràctiques colonialistes.

T'imagines esglésies, museus o altres d'interpretació sense cap, cap resta humana?

Creus que arribarà algun dia que, com deia en JAG, es demanarà respecte pels vegetals? Ell ho deia en broma però, pot ser que arribem a aquest extrem? I als milers d'insectes de botànica? (perquè només hem parlat d'Arqueologia)

I ara escull: on vols q expliquin la raresa de la teva mandíbula: a Índia o la Xina? :))

Gràcies per llegir Cabrablog!!

JAG ha dit...

Afegint-me al tema d'esquelets interessants que ha introduït en Pere amb la seva mandíbula adobada amb un os de bou, coincideixo que penso que m'agradaria ser excavat des de que el 1993 em van posar quatre fragments de titani entre el fèmur i la tíbia esquerres, un procediment quirúrgic que ja ha quedat obsolet (avui m'arreglarien els lligaments amb una simple artroscòpia sense deixar senyals).
Personalment no tinc cap problema amb observar restes humanes en un museu, en un magatzem o on sigui. Però crec que en exposar-los al públic cal deixar clar el discurs i evitar la morbositat. Un soldat francès mort a la Gran Guerra pot ser molt interessant de veure dins del context del recorregut del museu que cites, Eva, però entenc que vulguin evitar que la imatge que en puguis publicar tu al blog sigui la més xocant.

Eva Jove Casabella ha dit...

JAG,

La imatge del soldat francès il·lustrava bé el motiu de la seva conservació per una banda (la necessitat d'evolucionar i d'adaptar la medicina a les noves ferides, de noves armes) i, d'una altra banda, que l'espècimen estava etiquetat amb un codi QR. Objectivament, era curiós veure com encara conservava tot el bigoti.

Queda encetada, doncs, la nova línia al debat de pròtesis variades, jeje, :))

Gràcies a tots!

Pere ha dit...

Ja dic que en aquets casos no ho tinc tan clar. Potser n'hi hagués hagut prou amb una placa al cota explicant què significa tractar els altre essers humans com abèsties, i fin a quin punt es va portar aquesta pràctica. I un rètol abans avisant que es pot contemplar una cosa horrorosa. I, finalment, un formós acte de desgreuge on els descendents dels nostres esclavistes, vegis, per exemple, els Güell i els Vidal-Quadras, serien tractats durant un dia exactament igual que els seus avis van tractar els africans. Què us sembla? No hagués sigut millor? I es podria consolidar com a festa anual d'interès nacional...

Eva Jove Casabella ha dit...

Pere,

Quina opinió et mereix la col·lecció de la Fundació Folch?

Pere ha dit...

Què, Eva, tirem a matar? Jo crec que algun dia s'hauria d'actuar amb seny i fer que aquesta col·lecció completi la del Museu Etnològic en lloc de substituir-la, com penso que tots els museus nacionals d'art i arts aplicades s'haurien de coordinar i organitzar amb criteris tècnics en lloc de polítics, però jo sóc la veu que predica seny en el desert dels polítics arrauxats i indocumentats, tan nombrosos com l'arena...

Teresa Soldevila ha dit...

Hola, realment un debat molt enriquidor, i com molt bé heu dit, necessari i pendent. Jo estic en que no s'ha d'exagerar ni convertir-ho en un tema tabú. Són també testimonis del passat, i en els casos que expliques mostren el comportament de moltes societats. El negre de Banyoles va ser traslladat al seu país d'origen i allà ni en varen fer cas, va passar ben desparcebut. En canvi aquí podia servir per explicar la visió eurocentrista i concepció del domini de l'home blanc que predominà en certs períodes, com també ja heu comentat. Recordo l'exposició Bodys que acollí el Museu Marítim fa uns anys, amb cossos humans conservats a dins de recipients de vidre. Va generar molta expectació i hi hagueren moltes cues per visitar-lo tot i l'elevat cost de les entrades

Eva Jove Casabella ha dit...

Pere,

Novament, moltes gràcies pel teu comentari (tot i la negror del rerefons, m'ha fet riure molt!)

Estic d'acord amb tu que cal fer confiança al treball especialitzat dels bons tècnics fet que, malauradament, no sol passar...

Seguim amb el debat!

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolguda Teresa,

Benvinguda de nou a Cabrablog.

Coincidimels tres, juntament amb en Pere, en la manca de tabús en el tema i que el bosquimà de Banyoles, aquí, hagués estat més pedagògic.

A què creus que es va deure el rotund èxit de "Bodys"?

Moltes gràcies pel teu comentari!

Eva Jove Casabella ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.

Seguim amb el debat sobre l'ètica d'exposar restes humanes als museus!

Pere ha dit...

Personalment, crec que l'èxit de Bodies es deu a la morbositat més desacomplexada. A mi em va regirar l'estómac, i sobretot que es tractava d'una aventura mercantil, que feia negoci amb l'exhibició del cos d'una gent que, en el millor dels casos, devia acabar allà per la pobresa extrema de la família.

Prefereixo excavar un cadàver, encara que tingui restes de carn, que tornar a veure allò.

Eva Jove Casabella ha dit...

Bon dia Pere,

Et feia menys aprensiu després de llegir els teus comentaris, jeje, :)

Potser la clau oculta de l'èxit va ser una "morbositat sana", és a dir, la curiositat innata de l'home, sobretot per la seva pròpia anatomia (suposo que la Teresa ens ho podrà dir). S'aprenen moltes coses dels museus de cirurgia o d'història natural, que tenen també cert component morbós.

Amb en Manel Miró un dia parlàvem de com deu ser el Museu de la Creació
, dels USA...

En seguim parlant!

carme ha dit...

Hola Eva!
Per al.lusions i per l'interés del tema (malgrat que et confesso que no he tingut temps de llegir tots els comentaris encara! :o
1. Com be dius caldria estipular criteris/estandars internacionals de regulació sobre exposar restes humanes o no.
2. els exemples que heu citat són més o menys polèmics depenent de la sensibilitat i repercussió social, i la temporalitat juga un paper determinant: més aprop de la memòria històrica de la societat a la qual es proposa, pitjor és.
3. Heu posat exemples més aviat 'clàssics' (perdoneu la paraula) però què us sembla quan aquestes restes s'exhibeixen com a exhibició científica? com va passar fa pocs anys a Londres amb 'The Body Worlds' o creació artística contemporània com ens té acostumats en Damien Hisrt amb cossos d'animals? An open question...

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Carme,

Passo a respondre't les qüestions que planteges, també per punts:

1. en el cas concret d'Escòcia, el codi de bones pràctiques és un codi sorgit del què seria el seu ministeri de salut. Suposo que tu et deus referir a la necessitat d'un codi estàndard, però més de caire museològic. En opinió meva, no cabria lloc pel "no exposar", :)

2. coincidim amb en Dani Cortijo en aquest punt de la proximitat temporal. Tot el què envolta les fosses comunes de la Guerra Civil Espanyola encara són un tabú. Per culpa d'això, els mesos corren i estem perdent el temps i, amb ell, valuosa informació.

3. Els museus de Medicina i/o de Cirurgia, com el Surgeon's Hall, tenen aquest alt component científic que comentes.
La Teresa Soldevila, en el seu comentari, mencionava l'alta afluència de públic a l'exposició "Bodies", quan va estar al Museu Marítim de Barcelona. Per tant, crec que tenim resposta: són un exemple d'èxit. El què s'hauria d'estudiar és a què respon aquest gran interès.

Gràcies per totes les teves contribucions!

Fins aviat