On hem de difondre el nostre Patrimoni?

Com veieu que es publiciti un ens patrimonial al mig d'una autopista?

Segurament a nosaltres ens resulta xocant, sorprenent i, reconeguem-ho, fins i tot, en podríem arribar a tenir algun prejudici.

Un cosa m'ha quedat clara aquests dies de rondar pel Sud de França: tenen diners que, encertadament, inverteixen en la restauració, conservació i difusió del seu patrimoni.

Part d'aquests diners, els destinen a fer difusió de restes que conserven i si cal fer-la a les àrees de servei de les seves autopistes, doncs ho fan. Així doncs, si decidiu fer una ruta amb cotxe per aquesta zona us podeu trobar amb agradables sorpreses com parar en una àrea de descans i, en la seva zona de picnic, a l'ombra, tenir una sèrie de plafons amb text, fotografies i esquemes, amb els quals aprendre sobre la romana Via Domitia (paral·lela a l'actual autopista, com sol ser habitual) i sobre les restes excavades i conservades dels assentaments que s'hi instal·laven als seus vorals.

D'altra banda, també parant en àrees de descans, us podeu topar amb inesperades indicacions a castells o fortaleses, tan sols a uns minuts caminant. Sense dubte, val la pena allargar una mica l'estona prevista de descans, deixar-se perdre pels caminets, i arribar a impressionants castells-fortalesa com el de Salses. Una construcció imponent, a pocs minuts de Perpinyà, que ara mateix s'està excavant en un punt i restaurant en altres dos, perfectament visitable -tan per l'exterior com el seu interior- i amb una botiga amb gran varietat d'articles relacionats. Una parada prevista, amb una visita inesperada, que val la pena fer, per conèixer la història i la vida de la zona.

A Catalunya també tenim (o teníem) traces de via romana i els seus corresponents jaciments adjacents. No entenc perquè aquí, al contrari de França, sempre se n'intenta amagar la seva existència. Algú en sap res? A algú li sona el cas de La Sagrera?

Encara hem d'aprendre coses dels veins que tenim aquí al costat!

Fotografia: Castell fortalesa de Salses. Eva Jove

Arquitectura feta joia

No sé si la crisi o ments inquietes fan que, de tant en tant, sorgeixin idees brillants d'aquelles que voldríem que se'ns ocorreguessin a nosaltres. Si aquesta iniciativa, a més, és de dones, doble alegria.

Mònica Molas i Marta Rofin formen el tàndem d'arquitectes que han iniciat el creatiu projecte Architexture: un conjunt d'anells que porten, com a motiu, façanes de reconeguts edificis.

Els anells són de llautó amb un bany de plata, amples i de mida adaptable. La peça decorativa és un cercle -lleugerament còncau per les vores- que porta imprès directament -a color- el motiu decoratiu inspirat en l'edifici arquitectònic. Cada peça va acompanyada d'un acurat i pedagògic packaging, que fa d'Architexture una bona i atractiva opció de regal (atenció, nois!).

A banda de la primera sèrie, la dedicada a edificis del món, Architexture també ha realitzat els anells inspirats en Dalí (de venta exclusiva a les diferents Casa Museu Dalí) i en el Mercat del Born, que s'inaugurarà el proper dimecres. El pròxim projecte: les arracades (ja les estic esperant!), la corresponent App per a mòbils i els anells de La Pedrera i la Sagrada Família, de Gaudí.

La vida està feta pels qui s'arrisquen i la història s'escriu d'aventures de valents! Molta sort, noies!

Fotografia Eva Jove

El Pergamon Museum de Berlín (Berlín IV)

Allotjat en un edifici neoclàssic i ubicat a l'Illa dels Museus del centre de Berlín, el Pergamon Museum és un dels museus amb més cues i més visitats de la capital alemanya.

Tot i anomenar-se Pergamon Museum, l'espai conté tres grandioses col·leccions d'una importància i significats excepcionals: art clàssic, art del Pròxim Orient i Art Islàmic. Tots els elements són d'alta rellevància i  aquest és un dels motius pel qual el fan de visita indispensable.

Però per què justament s'anomena Pergamon i no Ishtar Museum? La resposta és fàcil: el majestuós altar és, sens dubte, la peça estrella del museu. A l'entrada la major part de la publicitat es refereix a aquest altar i quan entres, el recorregut et condueix cap a ell, servint com de gran rebedor distribuïdor, a la resta de sales del museu. És realment tant majestuós i impactant com me l'havia imaginat. O més. Et recórrer una gran emoció per dins quan el veus a menys de trenta centímetres i pots apreciar-ne la detallada musculatura de les seves figures marmòries.

Aquest altar, a més, té dedicats per a ell sol, dos espais interactius on s'hi ha fet una forta inversió en tecnologia: una zona amb iPad's i un gran espai 3D (pel qual cal pagar una segona entrada).

Amb l'entrada s'inclou l'audioguia (amb uns higiènics protectors de cel·lulosa), amb la qual es pot gaudir de les altíssimes sales del museu que alberguen la porta del mercat de la ciutat de Milet, la porta de Babilònia (i el seus maons vidriats de color "blaus babilònics"), delicioses peces islàmiques i delicades sales de ceràmica clàssica, inclosa l'explícita ceràmica i artefactes de contingut altament eròtic.

Em sorprèn gratament la sala dedicada a les excavacions arqueològiques portades a terme a l'antiga ciutat jònia de Priene. I no només pel seu contingut (que comprèn maquetes de colors i amb explicacions summament científiques) sinó per l'innovador acord entre Alemanya i Turquia per repartir-se els objectes de les excavacions, compartir coneixements i difusió dels mateixos i treballar conjuntament -d'igual a igual- per donar a conèixer la ciutat grecoromana. Sensacions reconfortants al llegir sobre aquest acord.

Surts meravellat del museu i, alhora, empetitit com a minúscul ésser actual occidental.

(Fotografia: Eva Jove)

L'Altes Museum (Berlín III)

L'Altes Museum de Berlín és un edifici neoclàssic, situat dins la famosa Illa dels Museus de la ciutat, que va ser un dels primers edificis especialment dissenyats per fer la funció de museu, des del seu inici.

Tot i estar ben situat i ser un museu important, amb grans obres del món clàssic, és un museu amb poca cua i amb relativament poca gent. Malgrat ser de pagament, el preu també inclou la seva audioguia.

L'Altes Museum és un espai net (tot és blanc), ordenat, silenciós, amb un discurs molt clar, les peces ben escollides i unes elegants sales de marbre que et traslladen veritablement a l'antiga Roma, sobretot, per la seva sala circular, recordant el Panteó romà.

Una de les poques pegues que li podíem recriminar al museu és la poca accessibilitat de les sales que no s'han sabut adaptar als nous públics ni democratitzar-se adequadament. L'altra qüestió seria plantejar-se si tots el kuroi grecs que alberga haurien de retornar al seu país d'origen.

De totes maneres, és un museu a visitar i molt útil per veure l'evolució artística de determinats moviments.

A Berlín podem trobar museus de quasi qualsevol temàtica. Poder triar entre tots ells és una gran fortuna. La sensació amb la que marxes de la ciutat, però, per molts dies que hi estiguis, és que no els has pogut visitar tots i que sempre et veus obligat a seleccionar. Deixar-ne algun és com llençar la moneda a la famosa font de Roma, per tenir l'excusa per poder-hi tornar. I crec que aquest és el model que voldria per a totes les ciutats: infinitat de tipologia de museus on poder triar, sostenibles, accessibles, integrats en l'arquitectura i, el que és més important, integrats en el gruix de la societat. Tenir aquest model de teixit museístic, amb tots els beneficis que comporten al seu voltant, representa maduresa cultural i social. I aquest també seria el model social ideal: un ciutadania madura que pogués escollir d'entre la variada oferta del seu oci cultural.

(Fotografia: Eva Jove. Altes Museum)

Exhibició humana als museus

Escric aquesta entrada arran d'un cas amb el que em vaig trobar fa un mes amb el Museu Surgeon's Hall i empesa per la proposta de Carme Rodríguez i Manel Miró, quan van saber sobre el tema i vàrem iniciar un interessant debat.

El cas és que vaig visitar aquest museu, i al tornar, en vaig publicar una entrada a aquest blog acompanyada d'una fotografia que il·lustrava molt bé el sentit pedagògic i històric del museu per una banda (es tractava d'un espècimen d'un soldat francès, del 1917, ferit de bala) i el nou projecte de modernitat que encaren (la peça estava convenientment etiquetada amb un codi QR). Tot i saber que el fet de publicar la fotografia podria aixecar ampolles, vaig decidir, com solc fer, fer arribar l'entrada al propi museu. Al cap de pocs dies em van fer arribar un correu electrònic demanant-me que retirés la fotografia del blog i que l'emplacés per una que ells m'enviaven (més neutre i sense tant de significat), d'acord a un codi escocès de bones pràctiques de teixits humans.

Tot i la distància, vaig pensar de seguida en el bosquimà de Banyoles. Ja ens queda lluny l'any 1991, quan un metge haitià va presentar una querella contra l'Ajuntament de Banyoles per exhibir al Museu Darder aquest espècimen de cos sencer, dissecat al 1830. La polèmica va arribar a nivell internacional i al considerar-se un cas de racisme colonial, l'Ajuntament va decidir retornar el guerrer bosquimà, per ser enterrat al parc nacional de Botswana.

I ja tenim la caixa dels trons oberta! Exhibir mòmies egípcies es considera una ofensa per la dignitat humana?  I cranis de decapitats i empalats? I totes les mostres arqueològiques? Hauríem de diferenciar restes de la Primera Guerra Mundial de les de la Guerra Civil Espanyola? Crec que és un debat que encara tenim pendent de resoldre i ens seria difícil posar-nos d'acord (la mediació seria complicada...). Per ser respectuosos a totes les sensibilitats i creences s'haurien d'establir uns criteris ètics temporals, geogràfics i potser també n'hauriem de tenir en compte de religiosos o rituals.

A Espanya no hi ha cap llei ni codi de bones pràctiques que tracti el tema. De fet, hi ha un cas contemporani al negre de Banyoles que encara s'exhibeix. Es tracta d'un buidat d'esquelet humà, fet en guix, d'un home extremeny de dos metres i trenta cinc centímetres, conegut com el gegant i que s'exposa al Museu Nacional d'Antropologia, de Madrid. És del 1840 i va donar el seu esquelet en vida, a canvi d'un sou vitalici de dues pessetes i mitja cada dia.

Penso que les col·leccions dels museus antics són fruit d'anys d'història i cada adquisició o donació que s'accepta, respon a una política i a un tarannà propi del moment. Així doncs, no hauríem de criminalitzar, en el present, les accions fetes fa dos segles i que, en aquell moment, era una pràctica habitual en el cas de la societat catalana (recordem aquí les expedicions etnogràfiques i antropològiques d'alguns adinerats per terres selvàtiques i exòtiques, que han donat com a resultat fantàstiques col·leccions com la de Fundació Folch) o la finalitat educativa del fet de recol·lectar espècimens per una facultat de medicina -com en el cas del soldat francès-. 

"Slow Cognition": un retorn a l'essència

Quan l'ésser humà té pocs mesos de vida, dels primers coneixements que adquireix són parlar, reconèixer lletres, llegir i escriure el seu nom.

Al fer-nos grans, amb les presses del dia a dia i el ritme atrafegat, sembla com si oblidéssim la importància d'aquests primers senderis que ens acompanyen la resta de les nostres vides.

Unes escultures, de ferro, en forma de lletres, situades en dues biblioteques d'humanitats diferents, ens recorden on som i el pes de tenir aquests coneixements bàsics que, desenvolupats adequadament, ens poden portar tant lluny com nosaltres vulguem.

Alhora, però, la contundència de les escultures ens evoquen la importància d'aferrar-nos al coneixement, a ancorar-nos a la lectura dels llibres i, perquè no, un retorn a l'essència dels enteniments essencials.

Si ens detenim un instant i ho pensem bé, potser ens caldria plantejar-nos un regrés a allò que simplement és fonamental per alimentar el cervell, aturar-ho tot i retrobar-nos amb l'indispensable més primigeni, és a dir, el que en podríem anomenar l' "Slow Cognition".

Des d'aquí, doncs, proposem un retorn a la lectura pausada, lletra a lletra, paraula a paraula, per poder-ne captar les diferents tonalitats i convertir-nos en rics per dins.

La nit màgica dels museus

Un any més, per fortuna, ha tornat La Nit dels Museus a l'àrea metropolitana de Barcelona i en alguns punts de Catalunya.

Si bé és cert que la majoria de museus són gratuïts el primer diumenge de cada mes i en d'altres ocasions anuals que cada museu decideix, el que fa únic i tant especial aquest dia és el factor nocturnitat. Tot i que els espais estan perfectament il·luminats i amb els serveis funcionant amb normalitat, com si fos un matí qualsevol, el petit canvi horari ofereix un atractiu plus a la visita que la converteix en un èxit rotund.

Enguany, La Nit dels Museus ha vingut acompanyada d'una encertada presència a les xarxes socials: d'una banda el concurs de fotografia a Twitter i a Instagram sota el hashtag #bcnesmuseu i, d'altra banda, la senzilla aplicació per a mòbils.

A més de fomentar la participació ciutadana i com sol ser habitual, la jornada (o "vesprada") ve carregada d'activitats a arreu i, en molts casos, l'ocasió s'allarga durant tot el cap de setmana, fent que l'elecció de museu a visitar sigui realment difícil però convidant veritablement a gaudir-ne a tota la població.

Particularment, em solc decantar per algun espai nou i que ofereixi quelcom més que obrir les seves portes gratuïtament. Per aquest motiu, doncs, enguany m'he inclinat pel Museu Europeu d'Art Modern. Han ofert un esplèndid concert a la sala millor conservada del Palau Gomis -l'acústica era genial- i un improvisat servei de bar dins de la sala del concert, que han fet passar una amena vetllada. El museu ha estat ple de gom a gom fins l'hora de tancar i era complicat veure amb comoditat les peces (Gargallo, Smith, Subirachs, Juli González, Apel·les Fenosa, Blay, Llimona,... ) o llegir -ne els seus plafons.

Malgrat ser avui la nit europea dels museus (i coincidint amb el Dia Internacional dels Museus), les diferents ciutats europees ofereixen, a part, la seva pròpia nit dels museus amb el què et pots trobar meravelloses i màgiques nits d'art i estels, qualsevol mes de l'any.

Els darrers anys, degut a la crisi, sempre penso que serà el darrer any que es podrà fer i que ho podrem gaudir. Però quan veig el ple que està (hi havia llargues cues a varis museus), les dades de visitants i les imatges de l'endemà, entenc el què ens fa forts com a comunitat i em sento orgullosa d'una societat civil que, des de baix i lliurement, aposta pel coneixement, l'amplitud de mires, l'educació i la cultura. 

Tots som museu, tots som cultura; Que no ens ho preguin.

(Mini manifest a favor de la cultura)

(Imatge de l'entrada: Homenatge a Chagall, Pau Gargallo,Museu Europeu d'Art Modern. Eva Jove. Clica-la per fer-la més gran)