Cent anys de Modernisme a Les Franqueses del Vallès

Sabíeu que a Les Franqueses del Vallès hi ha un enorme edifici modernista? És un edifici polivalent que ja va ser dissenyat per utilitzar-se per a diferents usos, just fa cent anys.

Podeu llegir l'article al número 3 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les fer més grans i llegir. Text: Eva Jove. Fotografies: Josep Prims)

L'arquitectura modernista de Raspall

Existeix Modernisme fora de la ciutat de Barcelona? Sabríeu identificar clarament un edifici de l'arquitecte modernista Raspall? Aquí teniu unes claus per descobrir-lo i resseguir-lo per diferents poblacions del Vallès.
Podeu llegir l'article al número 2 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir. Text i fotografies Eva Jove)

Museu d'Art de Cerdanyola: quan el continent també és una obra d'Art

Can Domènech, una torre modernista del centre de Cerdanyola del Vallès, allotja actualment el Museu d'Art de Cerdanyola. És l'epicentre del modernisme de la població, una vila de passat rural que es transformà amb els estiuejants il·lustres, en el tombant de segle. Podeu llegir les vicissituds de l'edificació, viscudes al llarg de la història, al número 1 de la Revista Vallesos.
(Clickeu sobre les imatges per poder-les llegir)

El rol social actual dels Museus a debat

Un grup de tuitaires, tots amants del patrimoni cultural, fa unes setmanes que tuitegem sobre temes relacionats amb museus. Amb un to més aviat distès, sempre hi ha el dia, però, que un tema apareix i, de cop, la conversa fa un click i esdevé especial.

Fa uns dies mencionàvem museus impossibles.  Parlàvem de si, com a persones individuals, treballaríem per un museu que anés en contra de la nostra ètica i  moral particular. ManelMiró va proposar el hashtag #EticaMuseu per continuar amb el debat. VàngelisVillar, seguint el fil iniciat i preocupat per la realitat social del moment, es plantejava la següent qüestió:  “Els museus, com a espai públic, podrien prendre un rol en el que està passant?”. Tots hi volíem dir la nostra però necessitàvem un espai de més de cent quaranta caràcters. Podeu trobar el tema al blog Paisatges Culturals (prefereixo escriure “blog” –per bitàcora i log- i no “bloc”). Antonio Rojas responia en el seu blog Patrimoni Cultural, en una lúcida resposta que pràcticament comparteixo al cent per cent. I ara jo responc aquí. La meva resposta és un “no”, però amb els matisos següents: en primer lloc, no cal perdre de vista les funcions de protecció, conservació, recerca i vigilància dels museus i dels objectes que en ells es contenen. Els museus, directament, no ajuden a persones amb un desnonament a la vista o no tenen cap fons per aturats. Aquestes funcions socials les porten a terme altres entitats.

No els podem exigir als museus funcions que no els hi pertoquen en el sentit que, si ara mateix hi ha economistes, polítics i banquers que no assumeixen responsabilitats que els hi són competència, als museus tampoc els hi podem reclamar res que no els hi correspongui per naturalesa, ja que no és el seu rol en la societat. No demanaríem a un metge que ens operés de manera gratuïta, tot i que quasi estan a punt de fer-ho.

També seria un altre “no” per espais públics de titularitat privada: no em semblaria bé tampoc que certs espais deneguessin el pas a ciutadans que, per dir alguna cosa, no haguessin pagat algun peatge.

En un extrem més allunyat de la qüestió hi col·locaria el públic que assisteix al museu i que vol viure’n la seva experiència. Potser tan sols busca un lloc on aïllar-se dels problemes i divertir-se durant unes hores. Si traslladem la qüestió a un altre àmbit cultural, a una sala de concerts per exemple: com seria el seu paper actiu en la crisi actual? Una programació només de blues i fados? També per les sales que solen programar rock?

D’altra banda, seria un “sí” en el sentit que, efectivament, alguns museus són espais públics i com a tals, ells mateixos són víctimes del propi sistema: també estant patint retallades.

Seria un altre “sí” en el sentit que haurien de prendre consciència de la situació que viu la societat més propera que els envolta i, per exemple, oferir els tallers i les visites a les escoles a preus més econòmics o oferint alguna cosa a canvi, com una entrada gratuïta a tots els alumnes.

També seria un “sí” en el sentit del seu propi finançament:  potser seria interessant que els museus (i similars) es comencessin a moure més per engegar iniciatives público-privades i buscar finançament d’empreses, a l’estil anglosaxó, per poder dur a terme projectes.

El que sí crec és que les exposicions temporals s’acosten a la societat i a la seva realitat. Per què? En primer lloc, els propis artistes creadors formen part de la societat; en segon terme, els programadors els escullen perquè estan sensibilitzats amb el tema; el muntatge és més adaptable a les circumstàncies del moment i potser un quart punt és el què el públic demana.

El que està clar és que un museu ha de seguir una “política” de gestió, és a dir, un full de ruta transparent i a llarg termini i no una ideologia política concreta, que canvia segons el vent que bufi. Això, ja seria un fort compromís social.

Contemporaneitats sobreexposades (Luxemburg IV)

A la cèntrica Rue de Notre Dame de Luxemburg, novament em trobo en un espai dedicat a l'Art Contemporani: el Casino Luxemburg, Forum d'art contemporani. I, de nou, els seus espais són ocupats per exposicions temporals.

Un edifici d'aire clàssic, amb unes solemnes escales interiors que pugen i que donen pas, a mà dreta, a un dels racons més tranquils i bells de la ciutat, d'accés lliure, l'Infolab: una petita biblioteca dedicada a l'art contemporani (vegeu l'imatge que acompanya aquesta entrada), amb sillons de disseny, ordinadors i taula de treball. Algunes estanteries tenen el país etiquetat. En una d'elles hi llegeixo "Espagne" i m'aturo a observar-ne el seu contingut: elements curiosos, alguns d'ells, però m'alegro de veure-hi Tàpies i Fundació La Caixa.

M'acosto al què sembla el taulell d'informació. Tot és buit i resulta molt estrany: "tranquil·la, formem part de l'exposició, ideada per l'artista". El personal del taulell m'atén molt bé però han de fer un gran esforç per explicar de què va tot això que em trobaré: l'artista Wesley Meuris ha posseït tot l'edifici i l'ha convertit en una obra a mig fer (comissariada per Kevin Muhlen). Tot i que l''idea de fons sembla bona (una exposició en curs), em sembla una exposició "sobreactuada" (agafant el terme interpretatiu). L'edifici sencer és l'obra, però els espais, molt grans, estan quasi buits i les peces gegants, no acaben de transmetre allò que l'artista buscava. Algunes tan sols són exercicis de disseny, on em sembla que l'artista vol ensenyar la seva virtuositat dissenyant elements expositius. L'única sala amb la que de debò m'ho passo bé i que em fa riure, és una on l'artista agafa plantes d'edificis de temples coneguts i els replanifica com si aquests fossin museus.

Tant d'espai desaprofitat em té una mica desconcertada, com també tants d'edificis dedicats a l'art contemporani actual, amb els que encara no acabo de veure clares les línies de programació d'aquesta ciutat. Persistiré i potser algun dia ho entendré.

(Fotografia: Eva Jove)

Villa Vauban espaiosa i calmada (Luxemburg III)

Al bell mig de la ciutat de Luxemburg, el palauet del Museu d’Art Villa Vauban ens obre les seves reixes per deixar-nos pas als seus fantàstics jardins i al seu preciocista edifici.

Com en el cas del Museu d’Art Contemporani Villa Vauban és un bonic lloc, calmat, amb petites exposicions i pràcticament buit. El museu és un edifici reformat fa dos anys, amb una remodelació moderna i elegant que, malauradament, ha esborrat qualsevol rastre de l’antic palau en els seus interiors.

Només d’entrar es copsen tres coses: molts diners invertits (sobretot amb el gran desplegament de recursos TIC), espais buits desaprofitats i una col·lecció eclèctica (dels Pescatore) que encara no té massa clara la seva direcció, almenys en la seva línia d’exhibició. Un cop ens endinsem en cadascuna de les exposicions, apreciem que els textos que acompanyen els objectes són realment entenedors, directes i clars.

Les parts modernes annexionades a l’antic palau són gran finestrals que ens permeten la connexió amb el paisatge exterior: bosc, pèrgoles amb flors, arbres centenaris i una font envoltada d’una frondosa gespa.

Ara mateix la visita es salva amb l’acurada i desconeguda exposició (provinent de Rumania) dedicada a la figura i a la col·lecció privada de Samuel von Brukenthal, governador de Luxemburg a Transilvània, d’on ell era originari. La col·lecció compta amb peces excepcionals del Quattrocento i del Cinquecento de Pieter Brueghel (en una d’elles hi apareix el Duque de Alba), Jan Van Eyck, Tiziano, J. Jordaens, Cranach o Memling.

Tant de bo puguem veure ben aviat aquesta exposició ampliada a Barcelona!

(Fotografia: Eva Jove) 

El Museu d'Art Modern de Luxemburg o el temple de la reflexió (Luxemburg II)

Sempre que puc, visito els museus i exposicions d'allà on vaig. Sempre em deixo sorprendre per alguna idea nova, aprenc quelcom nou o senzillament, em deixo endur per l'experiència sensitiva que es proposa.

Un cop travessada la plaça d'Europa, projectada per Ricardo Bofill, el MUDAM de Luxemburg emergeix del fossat de les muralles defensives, amb un cimbori de cristalls, talment com una catedral.

Com passa a l'aeroport o al centre de la ciutat, el Museu és un espai reposat, sense aglomeracions, de color trencat, ampli, que funciona a mode de petites galeries, amb artistes de certa trajectòria. De trencador disseny i ben ideat, és com una càpsula on aïllar-se i capbussar-se en els pensaments de tots i cadascun dels artistes. Certes obres, així com els finestrals al paisatge exterior, ens conviden a flexionar i a aturar-nos per uns minuts.

Han passat uns dies de la meva visita i encara tinc gravada la sensació al veure els dibuixos a llapis de Steven C. Harvey (amb els que fa una crua crítica a la societat), l'emoció de veure el treball amb paper de Simon Evans, la reivindicació de Sanja Ivekovic o certes hipnòtiques instal·lacions.

Un espai de luxe, per un art de luxe.

(Fotografia: Eva Jove)