Som una colla d'innocents!!

Que en som, d'innocents, tots els ciutadans! Sobretot, aquest darrer any!

Sense excepció, ens haviem cregut en els ajuts de Zapatero, en l'Estatut, que els preus dels pisos baixarien, que Renfe funcionaria, que no existia la corrupció en el noste país, que erem millors, potser, que qualsevol altre país de Sudamèrica...

Tant és el color que governi, tant és de quin nivell polític estiguem parlant, seguim essent un país de pandereta, castanyoles, salses vàries i república bananera!

Em feia il·lusió fer els divuit anys per poder votar, però ara ja n'he perdut les ganes. Que innocent... sort que encara crec que en la mobilització ciutadana, aquesta que fa que es recullin molts diners per les maratons solidàries, aturar projectes municipals de destrucció de patrimoni o que truquin a un canal de televisió després de veure el drama d'una dona, en un programa. Els ciutadans fa un temps que hem canviat; potser els innocents són els polítics, que no han sabut adaptar-se als nous temps. Això sí que és un vertader drama!

El dia sense notícies -impreses-.

Avui és un dels tres dies de l'any que no hi ha diaris "del dia" al carrer i que, per tant, molts quioscos i llibreries, decideixen tancar, per tenir un dia festiu. És una d'aquelles coses que ens provoquen "amnèsies" a la majoria dels habitants, junt amb quin dia toca canviar l'hora, quin any va ser el de la última gran nevada, si l'any passat el fred va venir abans o què vàrem menjar ahir.

Malgrat els dies festius, les webs dels diaris, continuen actualitzant les notícies d'última hora, com l'atemptat contra una avió a Detroit. No ha passat res, és Nadal...

Les televisions, en canvi, continuen mig reciclant els seus continguts, emetent els mateixos reportatges a la nit que al migdia, fins i tot incluint notícies, atenció, culturals! i passant notícies de fa dos dies, com el divertit atac al Papa, just abans d'iniciar la Missa del Gall i en el que un cardenal francès, ha rebut d'un fèmur i haurà de ser operat. Estic esperant que "El follonero" reiniciï la seva programació habitual i ens deixi a tots en ridícul quan ens mostri que, la fanàtica que fa dos anys que intenta tocar al Papa, vestida de vermell, és una actriu que ell ha contractat.

Ja és Nadal?

Com passen els dies, les setmanes i els anys! Ja torna a ser Nadal.

Uns dies en els que, el 65% per cent dels espectadors dels "Matins" de TV3, sí creuen en l'esperit nadalenc. Malgrat la crisi econòmica d'aquest any, malgrat la crisi política, la pobresa accentuada, les guerres que no s'aturen, les armes que no paren, violacions de drets i llibertats... segueix sent Nadal. La mateixa dèria consumista, la sals de fruita, la loteria, la factura astronòmica de la llum, el pessebre, l'arbre, el tió, el pare noël, els elfs i els reis, formen part dels nostres Nadals.

Malgrat hi hagi gent que no li agradin les festes, ni estar amb la família, és Nadal al voltant.
Els ateus aferrissats, intentarem gaudir de les merescudes vacances, del bon menjar, de la família, dels amics, dels regals fets amb amor i de la neu. Bon Nadal a tots!

Desmuntant Nova York... (segona part)

Aquí teniu la segona entrega sobre Nova York. Que la disfruteu!

1. Si el símbol de París és la Tour Eiffel i quan la veus, majestuosa, és quan dius "ara sí que sóc a París!", per mi, una bona manera de fer-te a la idea de que estàs a Nova York i viure'n una petita essència és travessar el Brooklyn Bridge. I no us confongueu de pont, que al costat n'hi ha un de molt semblant.

2. Passat el pont de Brooklyn, us recomano caminar i que us perdeu pel barri amb més encant: Brooklyn. No us semblarà que estigueu a Nova York. L'entremat dels carrers, l'arquitectura de cases de doble pis de fusta rogenca, el silenci i les seves voreres arbrades us transportaran a un càlid, "peaceful" i fresc ambient de tardor.

3. Si us agrada caminar, Manhattan és un lloc que és pot perfectament a peu o en bici. Això sí: emporteu-vos les bambes més còmodes -les més velles?- que tingueu. És tot pla i les distàncies tampoc no són massa grans perquè les ïlles són molt estretes: són de només dos edificis i, a més, enganxats l'un amb l'altre. De fet, hi ha pocs pisos que tinguin finestres exteriors a totes les habitacions. Un dels primers en tenir-ne, creant una gran expectació, va ser el famosíssim Dakota building.

4. El metro de Nova York és bastant antic i, alhora, bastant embolic. No està gaire cuidat i, a més, amb poca senyalització. T'has de fixar molt en agafar el metro correcte ja que en una mateixa andana, passen diferents línies i no sempre fan el mateix recorregut, segons les hores del dia.

5. Si us agrada la fotografia, és una ciutat on podreu posar en pràctica diferents tècniques: alts edificis, looks impossibles de gent, senyores yuppies amb bambes, carrets de menjar pel carrer, les clavegueres fumejant, els dipòsits d'aigua... us podreu emportar mil i una cinematogràfiques fotografies!

6. Manhattan té uns cinc milions d'habitants. Malgrat això, és cert que qualsevol desconegut autòcton et pot dirigir, amablement, la paraula i fer-te algun comentari.

Properament, més entrades per ficar-se Nova York a la butxaca!

El sr. Ramon empaita.

Cert cantant que fa un temps predicava en favor de la seva
embriagadesa a causa de quantitats indecents d'alcohol per
les vies venoses, ha fet clausurar tot un canal d'informació
satírica. Es veu que té contractat un gabinet d'advocats
que fan de "gossos buscatofones" i estant tot el dia ensumant
qui menciona el seu antic nom artístic. I com que la revista
satírica, va fer esment del seu nom i l'altre es pensa que
és déu amb els seus apòstols, ha fet tancar tot la plataforma
de vídeos.

Potser és que en breu entrarà a formar part de la reialesa... en tot
cas, la història es repeteix i es tracta d'uns censura
inquisidora a la llibertat d'expressió en tota regla!

La corrupció en el futur.

Els historiadors, per conèixer la vida, la societat i la història d'un moment, empren vàries fonts contemporànies a l'època que volen estudiar. Una d'aquestes fonts són els mitjans de comunicació i dins d'aquests, els mitjans satírics. Dins d'aquest gènere, vull destacar la gran labor, tant en sentit de denúncia informativa com en sentit d'imaginativa creació, de l'APM i de Radio Faix Bac (per cert, Peyu: ets molt gran!).

Veuran tots els casos de corrupció i ho tindran fàcil: tindran múltiples casos i molta documentació
gràfica per poder-ho estudiar.
L'únic que espero de tots ells és que siguin prou lúcids com per no pensar
que els guants blancs del moment han delinquit a causa de la crisi i vegin,
clarament, que porten trenta anys robant i que, en part, són ells els que ens
han sumit en la més profunda crisi, a la resta de mortals.
Sobretot, espero que ningú negui aquests casos de frau i que no trobin
excuses que justifiquin els desfalcs.
Historiadors del futur: no us deixeu entabanar!

Carrefour: aquest any sí!

Fa uns anys Carrefour va fer l’intent de que tots els clients usessin bosses reutilitzables. En venien unes de verdes (encara en faig servir una d’aquella època i que no han deixat mai de tenir a la venta) i et feien pagar les blanques, petites, de plàstic. L’iniciativa va acumular moltes crítiques perquè el missatge que es va rebre –amb una certa indignació- va ser només que calia pagar per les bosses de plàstic i pagar també per les reutilitzables, tot i que a altres supermercats també ho feien. A part, com que les queixes van ser tantes, la campanya va durar poc i de seguida van voler que tothom l’oblidés.
Enguany, poc temps després d’aquella desafortunada experiència, han tornat a fer l’intent, però el resultat ha estat més eficaç: una campanya moderna, directa, visual, molt efectiva. A més, el missatge que es reforça és la contribució a la no contaminació i no que cal pagar les bosses a partir d’una data. De nou, pots adquirir unes bosses reutilitzables, que són d’un tamany més “portable”, amb el que alguns metges ja no podran dir que amb les bosses grans reutilitzables no es pot distribuir tant bé el pes i que l’esquena se’n resenteix. D’altra banda, segueixen oferint bosses de plàstic; en aquest cas, però, són biodegradables i que també cal pagar. Els clients hem recepcionat millor la campanya, els hi hem fet cas; però ells continuaran fabricant -emitint CO2-, tant bosses reutilitzables, com bosses de plàstic biodegradable que l’usuari final paguem. Al final, hom no sap del cert si hi ha una intenció real de canvi en pro de l’ecologia o si al darrera de tot plegat, es tracta només d’una estratègia de venta més, de dos nous productes.

Desmuntant Nova York... (primera part)

Per si teniu pensat viatjar a fer el turista per Nova York, aquí teniu quatre consells útils per exprimir al màxim la ciutat i alguns que desmunten els tòpics sobre la mateixa:

1. Si Barcelona és la ciutat de les motos, Nova York ho és dels taxis. Vuit de cada deu vehicles ho són! Us recomano arribar-hi al vespre-nit, agafar-ne un i poder gaudir de la vista a l'entrar a Manhattan.

2. No és del tot cert que és la ciutat que mai dorm. Si hi aneu a fer turisme, lleveu-vos d'hora. Amb d'hora vull dir sortir al carrer entre set i vuit del matí. Pels dormilegues: amb una mica de sort, el jet-lag us deixarà llevar-vos a aquesta hora els quatre primers dies! Val la pena: hi ha poca gent pels carrers, no hi ha massa trànsit i us estalviareu les cues allà on aneu!

3. Si sou dels que us agrada esmorçar dolç, no deixeu de tastar els pancakes amb caramel (que sempre veiem a les pel·lícules), les magdalenes ni els donuts!

4. Visitar el Museu d'Història Natural: obren a les 10 del matí. Podeu arribar deu minuts abans i entrar a les 10 en punt, sense fer cua, si aneu per l'entrada del planetari. No us perdeu les visites guiades dels voluntaris que, a més, són gratuïtes. Ah! I encara que a les finestretes hi hagi unes tarifes marcades, l'entrada pot ser la voluntat.

5. Visitar el MOMA: el divendres, a partir de les 16 hores, és gratuït. Per tant, hi ha com unes 1600 persones fent cua al carrer. Si no voleu fer la kilomètrica cua, eviteu aquest dia de visita. També us estalviareu l'aglomeració de públic dins l'edifici.

6. Visitar el Metropolitan Museum of Art. No us el perdeu, és, sens dubte, el millor museu de tota la ciutat. I visiteu el Temple Egipci -complet- que ocupa una de les grans i majestuoses sales.

To be contuined...

Ara i aquí: Aki Kaurismäki (Suomi V)

Feia temps que no veia cine de debò. Disposada a absorbir el màxim sobre la cultura finesa, vaig voler descobrir també el seu cinema. Gràcies Joan per la recomanació i gràcies Víctor pels teus comentaris.
Un dels pilars del cinema finés és Aki Kaurismäki. Un expaleta amb una sensibilitat desbordant que fa que el cinema encara existeixi i estigui viu. Si veieu les seves pel·lícules, entendreu el perquè. Resumint, us puc dir que les seves cintes són perfectes quadres costumbristes en moviment, petits retrats flamencs que cobren vida; en definitiva, un gran plaer!
Tot i la senzillesa dels diàlegs, de l'atrezzo, de les accions, no us deixeu enganyar: està tot perfectament calibrat: la fotografia, els decorats, les escenes d'exteriors,... Kaurismäki no descuida cap detall. Crec que, en aquest aspecte, de rigorositat, és l'Almodóvar finés (salvant les distàncies, és clar!), tot i que per la temàtica l'aproximariem al britànic Ken Loach.
Són uns treballs aparentment minimalistes, però que causen un gran impacte emcional directe sobre els sentits del qui els veu, segurament degut, d'altra banda, a que són situacions universals i atemporals.
Els fumadors l'adorareu, les referències explícites al tabac, són contínues.
Estèticament, els treballs són igual d'interessants. L'exemple més clar és "Luces al atardecer", del 2006, on la llum i el color tenen un discurs propi i actuen com si fóssin un protagonista més (en aquest cas en concret, fixeu-vos en com evolucionen els colors en els detalls d'atrezzo, al llarg del transcurs de la pel·lícula). Representa la manera autèntica de fer cine de sempre, amb una mirada -microscòpica- contemporània.

El films semblen d'execució simple; potser és per això que aconsegueixen traslladar-te completament, sense artificis innecessaris.
Si us captiva i en veieu vàries, podreu apreciar també l'evolució personal -real- de l'actriu "fetiche" de Kaurismäki: Kati Outinen, una actriu que treballa molt la seva expressió facial, ja que gairebé no l'articula però transmet perfectament cadascun dels missatges; reencarnant tot de personatges, noms dels quals tots comencen per "I": Iris, Irma, Ilona...
Pels que sigueu malaltissament observadors, no us perdeu les diferents vides de les que disfruten alguns objectes, com la màquina de discos, en les diferents pel·lícules.
Afortunadament, en algun lloc del món, sol aparèixer algun geni que ens deixarà, amb les seves obres mestres, tot un llegat per sempre.

Si us ha interessat aquesta entrada i en voleu saber més, podeu contactar amb mi. A banda, us deixo un parell d'enllaços de youtube: el primer d'ells, una fantàstica entrevista al director i en segon lloc, com a contrapunt, una boníssima paròdia de la colla de "La hora chanante".


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Experiment: Ajuntaments a prova! (tercera part)

Tenim un ajuntament que és una joïa! No ens el mereixem! Ens dóna una canya, unes emocions, una aventura, una intriga, un de tot... que no té preu! Ni en els millors del parcs temàtics!!
La construcció de pisos de protecció oficial a la Plana del Castell, les seves escombraries encara actives són tot un espectacle. I les reunions informatives als vilatans no ho són menys!
Consol Pérez, del Consorci, es va comprometre públicament a enviar informació sobre les restes arqueològiques que s'estaven trobant (i arrassant!) a tot el qui ho sol·licités. Com a habitant interessada en el patrimoni, he fet vàries sol·licituds però, il·lusa de mi, encara estic esperant. Qui espera desespera, oi?

També encara estic esperant el retorn de la meva documentació personal, després de més d'un any d'haver-la sol·licitat amb el procés administratiu habitual, oficial i correcte, en més d'una ocasió. A data d'avui no en tinc cap mena de dubte: l'Ajuntament de Cerdanyola ha adoptat, per la documentació en paper que poseeix i que no és de la seva propietat, el procediment de l'Arxiu de Salamanca...

Aquest Ajuntament només fa que acumular sol·licituds sense contestar ni solucionar dels veïns, no resoldre res, ficar-se en embolics, generar conflictes i descontents... Si us plau, en les pròximes eleccions locals, prometeu-me tots i totes que us pensareu bé el vostre vot.

Ajuntament: 3, Eva: 0.

Contractat: tens el nostre perfil! (VII): el gerent.

Anem a tocar la sagrada vaca intocable: el gerent de l'empresa privada.
Sol ser home, de mitjana edat, mesquí, faldiller i sense escrúpuls. Casat però embolicant-se amb les seves treballadores per aconseguir un doble efecte: per una banda, la desitjada caneta a l'aire i, per altra, el que més li interessa: extreure informació de manera poc ètica, immoral i deslleial a la jove sense estudis que s'ha enamorat d'ell. Ell li promet que deixarà la serva dona i abandonarà família i fills per ella, li montarà un pis i li comprarà un cotxe. Tot té un preu, pensa. Ella, mentre, es posa les seves joïes, parla, ascendeix i se li obre de cames. El gerent, ho vol controlar tot; d'aquesta manera, no deixa que els seus caps de departament dirigeixin, els manega com a simples titelles.
Sopars, cotxes, roba, amants i viatges d'empresa, tot és possible mentre diguem a la plantilla que és del tot necessari que sigui solidària i per salvar llocs de treball estiguin uns mesos sense cobrar i a partir d'ara el seu salari sigui encara més baix.
De reunió en reunió, viu vint hores al dia dins l'empresa, set dies a la setmana, no dina, no fa mai vacances, no es posa mai malalt i quan es mor el seu propi pare, li demana a una de les seves secretàries que hi enviï unes flors. No us enganyeu, no és que sigui treballador, tan sols és que va empastillat i vol quedar bé amb l'amo de la multinacional, que està a més de tres mil kilòmetres de distància (pura imatge).
No suporta les crítiques, ni tan sols les constructives. Es pensa que ell -la seva pròpia persona- és el millor, que no cal canviar ni pensar, ni millorar. És com el rei sol. Sovint se'l veu donant voltes per la fàbrica, com un llop ferit, intentant evitar que en els passadissos es conspiri contra la seva aferrissada i dictorial política del terror i de l'amenaça constant.
Malauradament, encara no es troba en la llista d'espècies en extinció.





Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Polítiques que maten a la pagesia

En una entrada del 2008, en aquest mateix blog, ja us explicava l'alarmant cas d'expropiació a unes famílies de pagès, de Torelló. Avui us n'explicaré un altre capítol, per què s'aturi la barbàrie, en pro de la vida i del camp.

El meu cosí tenia 29 anys. Era pagès de vocació. Davant l'imminent expropiació de la casa, les terres i les granges, va decidir buscar-se la vida en una altre indret. Treballant a la granja, recentment, va patir un accident i en sis dies va ser mort.

Tot i que les obres estan aturades a causa de la crisi, Incàsol (el braç immobiliari de la Generalitat de Catalunya) segueix publicitant el polígon industrial (suposo que el centre comercial i les cases unifamiliars projectades, les deixarà per més endavant) a la seva web. No us perdeu la reconstrucció en 3D que fan: el sòl industrial aplastant els camps, masies i granges. Brutal. També és un bon acudit el llibre d'estil que han insertat en la web creada especificament per a la qüestió. No tenen desperdici els apartats (on, curiosament, només hi han esrit que palla) 05. "Ambiental.Sostenibilitat" i el 06. "Qualitat paisatgistica".

El més bo de tot, és que Ajuntament i Generalitat, venen el projecte com a una eina contra la crisi en una altra web. Qui ajudarà a totes les famílies expropiades en la seva particular crisi? Rebran les ajudes com han rebut els bancs? Aquest país em fa vergonya.

Policia local inepta

Novament, hem de parlar de la policia local, donant a conèixer la seva enorme ineptitud.

El dijous al vespre, estava en una bonica població quan el meu cotxe va tenir una averia. Per no fer nossa, em vaig ficar en un carreró, d'un sol sentit, aparcant el cotxe just a l'inici del carrer. En tota l'estona que vaig estar allà (una hora amb la grua, aproximadamnet, i una hora més esperant el taxi -que, per qui no ho sàpiga, l'assegurança cobreix-), potser van passar per aquell carrer, dos cotxes. Menys en el moment en el que la grua va iniciar la càrrega del cotxe, que va arribar una dona amb el seu automòvil. Mentre avisàvem a la senyora que la grua potser tardaria, per si volia fer marxa enrera, just va arribar un segon cotxe i, al darrera, un cotxe de la policia local. Quan vaig anar a avisar a la "parella", eren un noi i una noia malcarada conduint, la dona-policia, passant per sobre la falda del seu company, em va cridar el següent des del volant, literalment: "JA PODIEU HAVER AVISAT, PER TALLAR EL CARRER!". Però si l'estava avisant en aquell moment!!! Bruixa! Gràcies senyora policia per preguntar si ens passava alguna cosa, si haviem tingut algun accident, si estàvem bé o si necessitàvem res. El noi no va dir res. I quan ells van poder passar, van agafar el cotxe i arrencaren a tota velocitat. Suposo que tots heu vist una grua recollir un cotxe en algun moment i... home... es tarda una estona, però tampoc tant... Certament, no sé quines tasques tenen encomanades els anomenats policies locals però cridar als ciutadans imagino que no serà una d'elles!

Com que pago els meus impostos i el servei que veig que dóna la policia local és insuficient, vull que em retornin la part corresponent. La meva part que la treguin del sou d'alguns policies i que el destinin a pagar un professor per fer classes als policies de ioga o tai-chi.

Power permorfance Madonna

És cert tot el que diu tothom sobre els concerts de Madonna. En el seu concert hi havia dos tipus de públic: els fans i els mers seguidors. Els fans pensen que és meravellosa i que l'espectacle va ser insuperable, són capaços de desplaçar-se a París per veure-la i no li veuen cap defecte. Uns fans, d'altra banda, que portaven hores fent cua davant la porta d'entrada i que van deixar sembrada la zona de plàstics, envasos i d'altres embolcalls.

Els seguidors de Madonna escoltem la seva música de fa anys però també tenim criteri objectiu i discernim sobre les coses. En aquest concert va haver-hi coses bones però també de dolentes (o millorables). Bones: va durar dues hores de rellotge. Això es considera un concert llarg, bé. I, atenció, sembla que ha après a tocar una mica la guitarra. De cara a la galeria, segur que fa córrer que li fa classes un professor particular "massisso" com ell sol. A la realitat, però, segur que aprofita les classes de la seva filla Lourdites. Sens dubte, el millor del concert és la performance iconoclasta que interpreta sobre ella mateixa, amb la cançó "She's not me".
Coses dolentes: si no mencionem que tot el concert sembla una classe de "power fitness acqua spinning cardio funky step combat gym", crec que quan anem a un concert, esperem rebre una mica de feed-back de l'artista fins el punt que, aquest, pot ser durament criticat si no saluda al començar el concert o no s'acomiada com cal. En el cas de Madonna és així: entra a sac, segona cançó, tercera... i no saluda; fins que arriba a l'última, "game over" i tampoc s'acomiada, desapareixent de l'escenari en sec. Molt bonic però ningú li critica. Una altra de les coses que esperen els espectadors és disfrutar del concert. A Barcelona, va ser la primera vegada que vaig veure gent marxar d'un concert, avorrint-se, o xiulant perquè s'acabés una de les parts en concret. Espero que els hi tornin els diners. És com un espectacle que llança al camp, com els jugadors de futbol: si us agrada bé i si no també (s'ha de dir que la Ciccone potser està més fibrada que molts futbolistes...). Hom també espera escoltar bon so i música i veu en directe quan assisteix a un concert. Ja se sap que Madonna usa playback (una mica com l'exposició de rèpliques de Tutankamon que hi ha ara mateix a Drassanes) i, a més, a Barcelona va fallar molt el so. Com que crec que Madonna alterna un disc de qualitat (i compromís social) amb un disc per pagar el cole als nens, esperem que la pròxima gira tingui un nivell de qualitat més alt.

A Sant Petersburg li van demanar que vestís una mica més recatada. I aquí haig de dir vàries coses: a Rússia no són uns sants però sí que és veritat que Madonna, pel meu gust, hauria d'anar una mica més tapada. Si bé és cert que té les cames ultra musculades, aquestes fan una mica d'angúnia, siguem sincers. No sé si al final va acatar les indicacions de les autoritats competents (si algú ho sap, si us plau, que deixi un comentari al final de l'entrada) ni si això li suposaria un daltabaix en el seu mil·limetrat espectacle. Està clar que també ha retallat en vestuari en els últims tours ja que allunyada dels originals dissenys de Jean Paul Gaultier de fa uns anys, el vestuari eren quatre modelets decathloneros que la majoria de públic no ha portat mai a la vida.
Malgrat no cantar ni ballar bé, però, segueix sent la reina del pop! (seguirem parlant de Madonna...)

El Cabrablog avui fa un any!!

19 de juliol de 2009.

Després de 365 dies, 3686 visites i 110 entrades, el Cabrablog, avui, celebra un any!

Gràcies a tots els lectors!! Gràcies als oients de Rac1, als lectors de La Vanguardia, als seguidors i escriptors de blogs, a l'empresa Tetra Pak, gràcies David, Auxili, Àngels, Helena, Laura, Jordi, Víctor, Roberto, John, a tots els qui, dia rera dia, porteu a terme alguna tasca de lluita i reivindicació social, moltes mercès a tots pels vostres mails i comentaris!

Us espero un any més a Cabrablog!!

El petit madrid (Madrid, I)

En la meva última escapada a Madrid, vaig poder gaudir de petits llocs poc turístics, poc coneguts, però d'alt interès.

Una d'aquestes agradables descobertes va ser el Museu Naval. Malgrat està gestionat per l'armada espanyola (vagi per endavant que no tinc cap afinitat amb el món militar ni bèlic) i les mesures de seguretat de l'entrada, és un museu de gran nivell, gratuït i realment, excepcional.

Tot i no ser exhaustiu (comença amb la història naval del segle XV), la visita resulta molt completa i pedagògica. Vàrem poder disfrutar d'una visita guiada d'un expertíssim voluntari que us aconsello que no us perdeu (els dissabtes als matins). Com tampoc la fantàstica sala dedicada a l'exacavació arqueològica subaquàtica de la "Nao San Diego". A la fotografia que acompanya la present entrada podeu veure part de la vaixella recuperada -intacta!- d'aquesta nau (cliqueu sobre la imatge per veure-la ampliada amb més detall).

El surrealisme metahumà

Tots els humans hem dit mentides alguna o vàries vegades, hem sentit enveja, hem vist casos de corrupció, amaguem els nostres sentiments reals, diem no quan volem dir sí... i així un llarg etcètera de misteriosos, rocambolescos i complexos entortolligaments mentals. L'altre dia anava darrera d'un cotxe que portava una clara "L" d'aprenent, seguit d'un cotxe d'autoescola.
El recent conductor devia fer poc que havia estrenat la dotzena lletra de l'abecedari ja que, realment es notava que tenia poca traça amb el volant. Davant d'això, distància més que prudent, precaució i respecte. Ningú ha nascut amb el carnet sota el braç. Però com que de tots és sabut que l'home és un llop pel propi home, va aparèixer la bèstia que el conductor de l'autoescola (instructor?) portava a dins. Primer error: enganxar-se al cul del cotxe aprenent. El conductor novell es va voler canviar de carril, ho va fer precipitadament i posant l'intermitent potser una mica tard. El professor d'autoescola el va començar a pitar acaloradament. No se li va desenganxar del darrera fins que el va poder avançar. Espero que aquest individu no es dediqui a fer el mateix amb totes les "L's" que es troba al seu pas i que no han passat per la seva autoescola...

Concerts musicals: la segona indústria que no està en crisi

D'ençà unes setmanes, Barcelona és una olla a pressió de grans concerts: AC&DC, U2, Pet Shop Boys, Metallica, Madonna, Moby i tots els que vindran: Depeche Mode, Coldplay, etc. La crisi no existeix ni per a tots els que hi acudim ni per les empreses que treballen organitzant els concerts.

Els primers, perquè, amb els ulls clucs, paguem el preu que sigui per assistir-hi i els segons, perquè no tenen pèrdues amb tots els fans que, fins i tot, ens quedem sense entrades. Semblaria, aparentment, que en el món de la indústria musical no s'ha notat la crisi. Però tenim indicis que així ho corroboren: grans grups dels 80 i dels 90, ja retirats (Spandau Ballet, Status Quo, Deep Purple, Grrenday, Offspring) o velles glòries (Leonard Cohen, Elton John, Raphael) tornen a pujar als escenaris després d'anys sense fer-ho, malgrat haver-hi tensions entre el propi grup: les factures no perdonen i s'han d'eixugar d'alguna manera, encara que sigui empassant-se l'orgull i resorgint de les cendres per fer calaix per a la jubilació. Heu sumat mai tot el què us heu gastat, al llarg de la vostra vida, en entrades a concerts?

Evangeli hispànic segons sant "ya.com"

Em molesta força que les companyies de telefonia truquin en cap de setmana per oferir els seus serveis, a l'hora de la migdiada o passades les nou del vespre. Em molesta que després de més d'un any de ser clienta d'adsl de "ya.com", encara em truquin per preguntar-me si em vull fer clienta seva... I també em molesta que la mateixa companyia, en la mateixa tarda, em truquessin 5 vegades pel mateix!!! Però el colmo ja va ser l'evangelització idiomàtica que va intentar fer-me el teleoperador a l'última trucada. Cansada de contestar en castellà, vaig decidir fer-ho en català. Tot va anar bé i em va entendre perfectament -quan em demanava les meves dades- fins que el vaig tallar i li vaig dir que no m'interessava. El paio em va dir que li havia de parlar en castellà perquè jo era espanyola; que ell tenia família a Catalunya i sabia que es parlava igual l'espanyol que el català... no sé d'on devia ser aquest marrec... de la València més profunda, com a mínim... No em creia que encara passessin aquestes coses... (exceptuant en el reducte decrèpit i rònec encara existent a Madrid, de bars del món del "toreo"...) Us deixo la polèmica sobre la taula...

La casa d'estiu de Joan Oliver

La família de Pere Quart no tenia mal gust quan va adquirir "El Marquet de les Roques", una casa modernista embolicada per muntanyes i frondosa vegetació, a Sant Llorenç Savall.
Arribar-hi a peu, des de diferents punts, pot ser una agradable i tranquil·la passejada, accessible i apta per a nens. A més, al arribar, podreu gaudir d'una exposició en el seu interior, a banda de poder visitar, amb guia, les estances dels diferents pisos que conformen l'habitatge. Pertany a la Diputació i no està massa ben conservada. Està bastant bruta i li caldria una restauració. Tot i així, ha conservat el seu encant, amb els darrers mobles i l'última distribució interior. Si la visiteu, pareu atenció a l'habitació del mossèn i, molt especialment, a les pintades de les parets dels espais de les golfes, usats, fins no fa massa anys, com a dormitoris amb lliteres, per les colònies dels 'joves "nebots" del tiet Paco'...

L'educació a Finlàndia (Suomi IV)

Recentment aprovada la nova llei d'educació de Catalunya, amb la que la majoria d'educadors catalans estan en contra i de la que no podem parlar perquè encara no hem llegit, parlarem de l'educació de Finlàndia, de la que, una vegada més, hauriem d'aprendre moltes coses.

Per començar, totes les escoles són públiques i tots els alumnes, sense excepció, tenen l'escola completament gratuïta, com així també tots els llibres didàctics, tot el material, el dinar i el transport si viuen a més de 5 kms. de l'escola. Tenint en compte també que la baixa maternal allà pot arribar fins als tres anys amb el 100% del sou, n'hi ha per plantejar-s'ho...

Curiosament, al contrari del que pugui semblar, l'èxit escolar té un índex molt elevat i, en part, es deu a que els mestres tenen una educació de gran nivell i estan molt ben considerats socialment (vegeu les estadístiques a la web d' "Statistics Finland" (l'equivalent a l'"Idescat"), clickant aquí).
Per si tot això no fós poc, si vas a la universitat, cobres un sou que en cap cas es tracta d'un crèdit a retornar amb interessos.
Fascinant i motivador, no creieu?

L'oliaiguo menorquí

Sovint, les coses senzilles, solen ser les millors, les més ecològiques, respectuoses amb el medi ambient i naturals.
En cuina, les receptes simples són també les més bones i saludables (de ben segur que l'Arguiñano estaria d'acord amb mi). L'"Oliaiguo" de Menorca és una d'aquestes sorprenents coses simples que tant fan fruir al paladar. Hi ha diferents variants i ara, a l'estiu, es pot prendre freda, acompanyada de figues, olives o de dauets de pa torrat. Existeixen diferents variants i cada menorquí la fa una mica com vol, però bàsicament es tracta de fregir amb oli unes verdures (tomàquets, cebes, all i pebrot verd) a foc ben suau i sense parar de remenar. Mica de julivert i mica de sal. En uns 20 minuts, ho tindrem ben cuit. Després, hi afegim l'aigua (1 litre), que escalfarem sense que arribi a bullir.

Un altre dia us parlaré del gin xoriguer o de la fantàstica truita francesa amb sobrassada i fomatge de Mahó, que si encara no coneixeu, tots haurieu de tastar abans de que s'acabi l'estiu!

Regulació dels centres d'estètica ja!

L'estiu ja és aquí i l'inversió -o malbaratament, segons com es miri- en la despesa en centres d'estètica es dispara. Et veus més pèls que la resta de l'any de seguida i és epoca de numerosos "bbc's" (sempre hi ha l'any que se t'acumulen i anys que no tens res).

Per un motiu o per altre, tots volem tenir un bon aspecte i sentir-nos bé, principalment, les noies. La oferta disponible és realment nombrosa: massatges varis, neteges de cutis, peelings i una infinitat de fashion tractaments. I una de les coses que em fa sentir bé també és saber el què em valdran les coses i rebre un tiquet transparent i clar. En el cas dels diferents centres d'estètica, normalment, ni una cosa ni una altra estan clares... Primer de tot, en pocs llocs hi ha una llista clara de preus. I on la tenen, si vols depilar-te amb la cera tíbia no habitual, com per exemple, la de xocolata blanca, aquell dia, no la tenen. I si la tenen, hi ha parts en les que empren un altre tipus de cera (et cobren el mateix, no pas més barat). I sempre hi ha pegues... En aquests llocs jo tinc la sensació, que, en realitat, mai escullo res i acabo callant i pagant el què em diuen.
Per no mencionar que sempre que hi vas, pagues un preu diferent pel mateix servei. Però que avui no era també cera tíbia, encara considerada "no habitual"? (que et foten unes cremades igual, encara que els hi diguis que crema com una condenada i que has demanat la tíbia i no la cera bullint) -"Sí, però com que no teniem la de xocolata negra, amb llet i roses, t'ho hem fet amb la de vi de la Provença francesa que ens ho porten només un cop al mes i com que a la meitat s'ha acabat i les aixelles te les hem fet amb cera de sucre de canya amerindi"... bla, bla, bla... toootal, que acabes callant i pagant amb els ulls oberts com taronges i les ingles incandescents encara "al roju vivo", però no de les cremades sinó de la carn viva que t'hi han deixat després de les tibades a lo bèstia que t'han fet (que ja m'han dit que abans treballaves de camionera, punyetera!).
A tot això, vull afegir que totes les clientes de centres d'estètica, hauriem de sortir amb la nostra factureta d'allà i amb un contracte signat per les esteticients, on aquestes es comprometessin a no revelar mai els secrets més íntims ni els serveis depilatoris prestats. Qualsevol dia veurem fotos d'alguna celebrity a cala esteticient, cridant de mal que fa depilar-se les ingles però que les dones continuem fent tot i ser car i extramadament efímer i dolorós.

Experiment: Ajuntaments a prova! (segona part)

La grúa se'm va endur el cotxe, en un conegut i istriònic pàrquing per a camions, emmig del poble, que afortunadament, ja no existeix. Quan vaig anar a buscar el cotxe on el tenia aparcat, vaig veure que hi havia trossets de vidre al terra. La primera vegada que et passa, és tal la desinformació, que no saps què has de fer. Deixarem per un altre dia el maltracte rebut. En arribar a la policia local, vaig pagar la multa de seguida, en efectiu. El policia que em va atendre -de mitjana edat-, no sabia tornar el canvi. Erem vàries persones pagant, no podiem creure el què estàvem veient. Un cotxe policial ens va portar fins el dipòsit, allunyat de la comissaria. El cotxe anava a tota velocitat i fent les cantonades a tota pastilla. Anava a molt més de 50 km/h, però és clar, encara que posés en perill les nostres vides, fós innecessari i cometés una infracció, era la policia, no?... En arribar al dipòsit, el meu cotxe tenia un far trencat. Tornava a haver-hi vidres a terra. Abans de tocar-lo, vaig demanar explicacions i poder veure la foto de recollida. Em van fer tornar anar a la comissària. La foto no estava enlloc. L'últim que em van dir és que havia de demanar la foto a l'ajuntament, mitjançant instància. Em vaig endur el cotxe i vaig pagar 20.000 pessetes al mecànic de la reparació del far. Vaig estar mesos demanant la fotografia. La fotografia no exisitia. S'anaven passant la pilota entre l'Ajuntament i la policia, mentre jo havia de fer un rosari de trucades. Esgarrifosament deporable!! El Sindic de greuges tampoc va voler fer res. No he rebut la foto, vaig pagar la multa i la factura de la reparació del far que, molt amablement, la grua va tenir l'amabilitat de trencar. Gràcies a tots! Aquesta és l'atenció ciutadana que oferiu. Veniu-me a buscar quan hi hagi les pròximes eleccions.

Per cert, aviat farà un any que vaig demanar la meva documentació: "Sin noticias de Gurb"...
Ajuntament: 2, Eva: 0.

Contractat: tens el nostre perfil! (VI): la barbie

Vivim en un món extremadament materialista i exageradament consumista d'artefactes absurds i objectes innecessaris que només fan que generar tones diàries de residus plàstics, entre d'altres. La vacuïtat es personifica en els nostres llocs de treball amb la "barbie" que qui més qui menys té o ha tingut de companya.
Solen ser dones i solen tenir un aspecte físic agradable. Si fessim una enquesta entre els homes de l'empresa, i la resposta "té un físic agradable" fós la menys "efusiva", aquesta no seria la que tindria el percentatge més alt com a resposta escollida ("No te digo ná y te lo digo tó"). És segurament degut a aquest físic tant "despampanant" (i, normalmet, coincideix que també és "desbordant") que curiosament, seeeempre arriben tard. Arribar a l'hora i cumplir amb el teu horari és un dels deures dels treballadors, però, curiosament també, mai ningú els hi diu res ni els hi crida l'atenció. Crec que en el seu contracte laboral no hi tenen cap categoria professional. A la casella de "categoria" de la nòmina hi diu: exhibicionista voluntària. Casualment, la seva productivitat és baixa i el rendiment, servei, esforç i aportació nuls. No solen ser ni simpàtiques ni bones companyes ni bones persones. Simplement, només es relacionen amb els homes de rang més alt, tot i estar, professionalment, en l'escalafó més baix. Si en algun moment concret han de parlar amb alguna dona, ho fan mentre es llimen les ungles o es repassen l'eye-liner. Un dia com un altre, arribes -puntual- al teu lloc de treball i hi ha un comunicat: l'han ascendit a "algo" manager. Si et fan "algo" amanger, és que has triumfat, socialment, a la vida. Ningú s'ho acaba de creure, és el tema del dia, però és així. A la setmana següent, amb un sentiment corporatiu que et surt per les orelles, reps la gran notícia: la barbie ha fotut el "braguetasso" amb el jefe!!: el tio ha deixat la dona, la canalla, li ha comprat un cotxe, un pis, l'ha prejubilat i a viure! I com que l'empresa no pot sobreviure sense barbies, contracten a la següent, el mateix dia de saber-se la notícia. Només hi ha una frase a l'hora de dinar: "Si és que ja es veia venir..."


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

L'Arquitectura sostenible del present

Vaig mig enganxar a TV3, fa un parell de setmanes, un documental sobre un fantàstic edifici de Nova York, que estava en construcció, almenys, en el moment de fer-se el documental. Era un edifici ecològicament sostenible i autosuficient en la mesura que autogenerava i reaprofitava les seves pròpies energies. Així, amb quatre plaques solars, produïa quasi tota l'energia necessària per donar llum a l'edifici. Per la nit, l'energia acumulada s'aprofitava per produir gel que refrigeraria l'edifici durant el dia següent. A part, tenia quatre dipòsits gegants d'aigua, situats a les façanes, a diferents alçades, que recollirien l'aigua de la pluja que després s'empraria per tots els lavabos i per regar les plantes. Fantàstic, no creieu? Llàstima que aquesta arquitectura del present, que fins i tot sembla futurista, no formi part ja de l'història i no poguem estar parlant ara de l'arquitectura del passat i de la del present. Fa llustres que els humans hauriem d'haver pensat en aquest tipus de construccions, abans de que acabem amb tot! He estat buscant, sense èxit, per la web de "tv3 a la carta" i també pel google de quin edifici es tracta. S'assimilava a la "Hearst Tower" però no ho era. Si us plau, si algú ens pot il·lustrar i algun arquitecte ens pots explicar millor el projecte, li agraïré molt.

No tot són avantatges...

Davant una gran campanya publicitària, els usuaris ja desconfiem. Hem après -ens va costar-, que darrera el què brilla massa, sempre hi ha un o varis "peròs". Sempre hem d'anar a llegir la lletra petita de tot, fet que resulta pesat i cansat. No podem consumir amb tranquilitat ja que si ens confiem, després ens trobem amb els problemes de la lletra petita als morros! Ja fa un temps que conec una farmàcia que s'enunciava, abans d'obrir, amb un enorme cartell: 7 dies a la setmana, 365 dies l'any. Amb un horari de 9 a 22 hores. A priori, fantàstic per la població: una gran farmàcia amb un horari prou dilatat com per no haver de patir ni haver d'anar amb corredisses, esbufegant per poder arribar a tot arreu. Evidentment, com era d'esperar, la lletra petita no s'enunciava enlloc. I amb dues visites que hagis de fer, ja et trobes amb tots els incovenients de tractar-se d'una macrofarmàcia, però que no assimilariem a un supermercat self-service d'ungüents i formules magistrals. A l'entrar, un segurata et dóna la "malvinguda" a la porta. Per mi, és un concepte novedós. Després, te n'adones que has d'agafar número. La botiga, és allargada i al final de la profunditat hi ha els petits mostradors peana. No saps on situar-te ni on dirigir-te: fins als mostradors hi ha laberíntiques estanteries de productes, la majoria d'ells, innecessaris, de productes que es podrien vendre en altres botigues però que així, comercialitzats a la farmàcia, es poden vendre més cars. O sigui, és tot parafarmàcia. Res segueix cap ordre. Fins i tot venen telèfons per a la gent gran! Força marques desconegudes i, tot i el tamany de l'establiment, no tenen res del què demanes. Hi ha un expositor del què semblen mascaretes per la cara del Lidl,a 10 euros cada sobret. Quina barbaritat i, a més, sembla una llengua eslava, no sé què hi diu! Les farmacèutiques -la majoria són dones-, et demanen pas initerrompudament, no hi ha cap lloc per seure ni un espai d'espera, que es fa bastant llarga. El primer dia, vaig haver d'esperar-me uns 40 minuts. Aquesta dada, és clar, no s'anuncia al cartell de fora! Els medicaments -els de veritat, els que van amb recepta- baixen d'una finestreta, de darrera cada mini taulell. I quan per fi et toca, tens els altres compradors a menys d'un metre. Que si tens un refredat molt bé però a veure qui és que no perd la dignitat en demanar segons quines medicines... En definitiva, moltes nous per a no res... la pròxima vegada que necessiti alguna cosa, aniré a cal apotecari de tota la vida.

Contractat: tens el nostre perfil! (V): el comercial junior.

Continuem amb el nostre tema dels perfils laborals "curiosos". Haviem parlat ja, en una entrada anterior, del comercial sènior. En aquesta ocasió parlarem sobre els comercials júnior, altrament anomenats "pipiolos".
Solen ser nois, alts i escarransits, d'uns divuit anys d'edat. Perfectament trajats, engominats i perfumats. Solen portar aros o brillants a ambdues orelles (en un etern homenatge a Guti), gruixuts "no me olvides" de plata i varis anells. El Sant Crist d'or o el mig cor penjant del coll és variable. S'acaben de treure el carnet però condueixen un mercedes o un bmw. Escanyolits i encara imberbes, ja han fet fet de repartidors, missatgers, soldadors, fontaners, pintors, forners, pastissers, cambrers, de mecànic en un taller de cotxes tunnejats i de venedors d'assegurances, la feina que els catapulta al sector comercial d'alt nivell, ja que acaben de començar però ja cobren tres mil euros al mes. Només s'han de vestir amb traje (fàcil) i han de memoritzar totes les frases tòpiques -ja passades de moda totalment- per intentar vendre (això ja és més complicat), tipus "jo en tinc un d'igual a casa", "si jo fós de vostè, no m'ho pensaria més", o "senyora, jo no l'enganyo". Per sort, haig de dir també, que últimament, vàries empreses professionals estant reclutant per aquestes tasques, competents enginyers que saben quin producte venen, saben del què parlen i com resoldre incidències. Us emplaço a llegir les noves entregues de "Contractat: tens el nostre perfil!".

Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

Carnaval de Rio

Diuen que potser el Brasil és el país d'on hi ha les dones més guapes del món. El que no es diu tant és que moltes d'elles s'operen ja d'adoslescents per poder ser després models, reines del carnaval o altres. Algunes famílies pobres estalvien tot el que poden durant anys perquè la seva filla, encara immadura, pugui portar silicona impantada a l'alçada de més amunt del pit, allargar-se les cames o retallar-se les caderes. Pobres i rics viuen la que segurament és la principal festa del país i m'atreviria a dir, de l'univers sencer: el carnaval! Un director de cinema català, a qui admiro, va fer una pel·lícula sobre el Carnaval de Río. Una brutalitat d'espectacle i de calentes contornejades sensacions. Des de fa temps tenim un trosset de Brasil a Cerdanyola: el bar-restaurant "Carnaval", al carrer més antic de la localitat. És un local de decoració senzilla, moderna i funcional. De nit, no us perdeu els seus còctels, entre ells mojitos i caipirinhas, i els deliciosos sucs naturals de fruita, amb algunes fruites tropicals. Per sopar, espectaculars amanides, originals i desconeguts plats de pasta, típics plats com la feijoada, fusions amb salses de fruites exòtiques i postres casolans igualment sabrosos. Feia temps que pensava que sopar en restaurants cada cop era més car, més dolent i, en definitiva, impossible. Hauré de començar a canviar de parer quan ens abandoni la crisi...

Policia local rústec

Estava aparcada davant d'un establiment, esperant, quan vaig sentir un terrabastall darrera meu. Vaig veure un cotxe parat, dues motos per terra i els respectius motoristes també per terra. Poc a poc, tots el cotxes van anar parant. De seguida vaig agafar el mòbil i vaig trucar al 088. Van tardar una mica en resprondre'm, un missatge em va dir que m'esperés un moment. La gent va sortir dels cotxes ràpid, van retirar les motos i ajudar als motoristes. Una persona de l'establiment, va sortir amb una escombra i retirava els bocins de moto escampats pel carrer. Jo seguia en espera. Els motoristes seien, parats i atordits, a la vorera. Alguns cotxes, en veure que no havia estat res greu, van començar a circular, altres, es van arrambar a la vorera, per baixar i donar un cop de mà. Tothom anava amb molt de compte però intentant fer alguna cosa d'utilitat. Em va alegrar presenciar i saber que la solidaritat ciutadana, una vegada més, és la primera en reaccionar i que encara sap ajudar. La mateixa persona de l'escombra, va començar a trucar pel mòbil. Em van atendre al telèfon. Explico tota la situació. Una tercera persona també estava trucant. Em vaig posar l'armilla reflectant i vaig sortir per avisar que no calia que ningú més truqués. Vaig mirar l'hora. Em vaig apropar per preguntar als motoristes si estàven bé i fer companyia. Estàven com enfadats i no volien saber res de ningú. Un anava més ben equipat i no es va treure ni el casc. El de màniga curta duia una ferida d'haver rodolat pel terra. Tenia els braços plens de marques i cicatrius de caigudes i cremades anteriors. La policia local va arribar en set minuts. L'ambulància en uns deu. La policia va aparèixer a l'escenari en moto. El feréstec policia 1065 tenia la missió d'esbrinar si hi havia hagut ferits. Lluny de la delicada psicologia que tenen les inferemeres d'hospital i d'alguns bons metges (una gran virtut que crec que no deuen tenir prou reconeguda!) i més lluny encara d'inspeccionar el què passava, va plantar la moto enmig de tot el "sideral" i abans d'arribar i parar la moto ens pregunta a tot els que estàvem allà: "¿Hay heridos o no?". Un senyor -voluntariós- va respondre: "graves no"; -policia 1065: "¿Pero hay heridos o no hay heridos?!?". Ja l'haviem sentit, no calia que ens ho repetís d'aquella manera, tots els que estàvem allà vàrem coincidir en pensar -i comentar després- el mateix: no sabiem què volia que li contestessim! Al final del carrer va aparèixer l'ambulància. La gent vàrem desaparèixer. Crec que la testosterona i la prepotència policials ens van foragitar. Se sentia algun improperi dedicat al policia.

Líquids per combatre el fred (Suomi, III)

Arriba l'estiu i les nostres neveres s'omplen de múltiples líquids i beuratges per combatre les altes temperatures. A l'hivern potser mengem més sopes i forts plats de "cullera", pel fred, però no es beu tant de líquid. Potser tots pensem en l'alcohol d'alta graduació, per combatre el fred. Als països nòrdics, en canvi, a banda del menjar sòlid i l'alcohol, tenen una gran infinitat de begudes que prenen tot l'any i que extreuen dels fruits que tenen en els seus frondosos boscos. Així, al matí, prenen uns cereals, quasi liquats, a mode de sopa calenta. En sopes, en tenen una de blanca -boníssima- de porro i trossets de peix blanc, que pot anar acompanyada de la fresca i boníssima aigua natural o bé d'una beguda sense alcohol anomenada: "kotikalja", una beguda dolça feta amb aigua, sucre, llevat i malta.
I si ens comencem a fixar en la varietat de begudes amb alcohol, deixant a part el "salmiakki" -d'extracte d'arrel de regalèsia-, aquestes passen pel licor de mora groga, licor d'aranyons blaus, licor d'aranyons vermells o el licor de grosella o sucs de gerds...
Ja teniu un altre motiu per visitar Finlàndia...

Mesclum de gran indústria i tradició (Suomi, II).

Hom coneix Finlàndia pels seus grans boscos. Uns boscos verds, frondosos, humits, plens de llacs, animals i de vegetació, que cada cop creixen més en extensió (és una dada certa i objectiva). Uns boscos nets i ben gestionats, en un paisatge idílic i ben cuidat, del que els seus habitants saben molt bé com disfrutar. Malgrat que tohtom identifiqui el país amb aquesta estampa i amb el paisatge perfecte per passar el nadal, el país se sustenta de vendre els cafès amb llet a 3,5 euros i de grans empreses de tamany descomunal. No sé si existirà la mitjana empresa però allà, el sector industrial, té unes jumbo hiper dimensions. Sabeu que els mòbils "Nokia" són d'allà? (per mi, són els millors mòbils del mercat, des de fa molts anys!). A banda de "Nokia" (tot i que la fàbrica està situada a 15 kms. de Helsinki, pren el nom d'una població situada a 230 kms. de la capital), el país és un dels principals exportadors de fusta i, alhora, elaboradors de productes derivats de la fusta (nomñes la Universitat de Helsinki té tota una Facultat dedicada a diferents estudis forestals), és el màxim fabricant d'enormes vaixells trenca gels, de bestiqals drassanes on s'armen creuers per passatgers (els més grans del món es fabriquen allà; poc ecològic, no creieu?), electrònica de precisió (com la fantàstica marca Suunto), etc. Les famoses saunes, la tradició nadalenca, la bisuteria de fusta, el disseny, les melmelades de fruits silvestres i els licors, poc tenen a veure en la macroeconomia del país. Curiosament, és un país que mira lluny, cap al futur, apunta alt, però que manté les folclòriques tradicions lapones del nord i la seva peculiar gastronomia. Connecten a la gent del present però, lamentablement, intenten oblidar la seva història i patrimoni del més remot passat.

Publicitat (VI): Les grans empreses de tendència masclista

Em pensava que viviem en una societat tant moderníssima i desenvolupada, on, per fi, en els anuncis de joguines ja hi apareixen nens i nenes, independentment de la joguina que es publiciti. Creia que ja haviem superat les barrres sexistes en els spots i no em creia que pogués veure una publicitat retrògada pitjor de productes de neteja on les dones netegen i els homes revisen amb un cotó si el que ha fregat la dona està net o, pijor encara, l'home entra en escena i entrega a la dona un producte de neteja en una safata. La dona, en aquest cas, feliç de posar-se a netejar, fantaseja amb el traje de majordorm i es posa a netejar tota contenta. La última perla publicitària la vaig veure ahir a Telecinco. El títol de l'spot: "les grans empreses de tendència de la llar" (Es van oblidar, però, de posar l'afegitó de: som uns masclistes rematats!). En les imatges apareix una noia maquillada i la veu en off diu que la neteja de la llar no li deixa temps per fer altres coses... Com sempre, s'han oblidat de que els homes també viuen en cases que no es netegen soles, que també embruten, que compren i que netegen. Vull veure més anuncis de productes de neteja amb homes fregant (fregant de debò, no només ficant una moneda en un pot) i alertar als fabricants que les parelles gays que conviuen en cases que s'embruten i que ells mateixos han de netejar, no compraran els seu productes si tampoc s'hi senten identificats, amb el que, estant perdent ventes d'un sector de la població.

"Quan neva a Madrid..."

A la comarca d'Osona hi ha una coneguda dita, que no sol fallar, que diu "Quan neva a Madrid, neva a la Plana de Vic". I crec que és amb la única cosa en la que ens podem arribar a assimilar. Les comparacions són odioses i no es pot comparar la capital d'un país, amb una urbs de segona fila. Malgrat això, la lògica ens diu que la gran capital hauria d'oferir un major ventall de serveis i, segurament, aquests, haurien de ser més cars. En el cas del servei de metro, en l'oferta de línies, trobem que a Madrid n'hi ha el doble que a Barcelona i, en el cas de l'aeroport, ens trobem amb el triple de parades (més que res perquè a Barcelona n'hi ha 0...). Fins aquí, tot fantàstic. En canvi, si ens fixem amb els preus, a la gran capital no són el doble sinó que el bitllet senzill a Madrid val 1 euro i a Barcelona 1,35 euros. Què ho fa que a Barcelona haguem de pagar un 35% més car el bitllet de metro si, en comparació, tenim el 50% de línies i, per tant, la meitat de servei? La construcció de l'AVE també ens va deixar, directament, durant molts mesos sense la única estació de Renfe que arribava a l'aeroport. Em sap greu però... tot plegat em fa dubtar sobremanera de que Catalunya pugui arribar a fer-se càrrec correctament de la gestió dels transports metropolitans. Com pot ser que paguem més per uns serveis inexistents? Potser hem de pagar tots els sous dels Presidents que, com sabreu, són més alts que els dels Presidents del Govern. Que "Spain is different" en moltes coses, no en tenia cap dubte (sobretot si ens comparem amb el paí veí, on fa més de 30 anys que tenen tren d'alta velocitat!). I del que cada vegada estic més convençuda és de que realment "Catalonia is also different"...

Eleccions europees

Fa uns anys tenia ganes de fer els 18 per dos motius: per poder tenir carnet de conduir i per poder començar a votar. Des de llavors, he votat a totes les eleccions que hi ha hagut. Crec que és un dret que tenim tots els ciutadans (les dones, des de fa menys) i que per això hem de fer ús del nostre vot per tal de fer sentir la nostra veu. Enguany, però, les coses seran diferents. Tot i que encara queden uns dies, em sembla que no aniré a votar. Malgrat em senti ciutadana europea, no comparteixo algunes de les polítiques portades a terme, com tampoc em sento identificada amb cap partit ni crec que cap vetlli realment pels nostres interessos. No estem davant d'una crisi econòmica ni no només cal refundar el capitalisme. Ens trobem davant d'una seriosa crisi política en la que caldria replantejar-se tot el sistema de partits i el funcionament polític: mandats més curts, exigència obligatòria de cumpliment d'objectius, transparència en les gestions i, sobretot, recalcular els desorbitats sous dels eurodiputats. Tal com penso sobre els sous dels futbolistes, aniré a votar quan els eurodiputats cobrin mil euros al mes.

Els veïns de l' àtic (Suomi, I).

He crescut pensant sempre que on vivim som uns bruts maleducats i que, en canvi, els països del nord d'Europa eren un exemple a seguir pel que fa a civisme i a educació urbana. Mai he entès a la gent que fuma i llença les burilles al carrer, bosses, embolcalls o papers o cendrers sencers llençats directament per la finestreta del cotxe. Segur que a casa seva no ho fan pas, això! Acabo de tornar de Finlàndia i, malauradament, haig de dir que pel que fa a la neteja dels carrers, no era allò que m'imaginava: burilles, taps d'ampolles, xapes, pals de gelat... talment com qualsevol ciutat mediterrània del sud... Crèia que també era un país modèlic a seguir en aquest aspecte però, o bé, mai ha estat realment aquest model o la globalització ha arribat al civisme, fent que ja ara, tots els carrers de les ciutats d'Europa, siguin un gran cubell d'escombraries.

Va de cine: Unitat didàctica amb "Àngels i dimonis", per a secundària.

Quantes vegades t'han preguntat: "Què és millor: el llibre o la pel·lícula?" I normalment, en la pregunta, ja es dóna per fet que el llibre és l'àngel i que la pel·lícula serà el dimoni. Des d'aquí vull proposar que no es faci més aquesta pregunta. El llibre utilitza uns recursos, un llenguatge i es "consumeix" d'una forma determinada, diferent a com es crea i es visiona un film, per part del públic. L'exemple del que estic dient el trobem en les obres de Dam Brown. Tant bons són els seus llibres com les pel·lícules. Els fans de l'escriptor, sapigueu que el pròxim setembre apareixerà "El símbol perdut", que espero que ens enganxi igual que els altres llibres.
La trama d'"Àngels i dimonis" s'inicia al CERN. Van ser tantes les cartes que van rebre arran de la publicació del llibre, que van insertar un apartat especial a la seva web parlant-ne: http://angelsanddemons.cern.ch/. Pels que no visqueu al Vallès, heu de saber que ben aviat tindrem un CERN -més petit- prop de la UAB.
L'inici de la pel·lícula és un pèl més "fantasma" i espectacular que la "El codi Da Vinci" però a banda d'això, que és del tot prescindible i sobrant, la cinta és molt recomanable. Si us agraden les persecussions en cotxe típiques de les pelis americanes, ja us aviso que les que es fan al mig de Roma, no són el mateix...
Per si encara no esteu convençuts d'anar-la a veure, aquí en teniu el tràiler.
Pel que fa als actors, Tom Hanks repeteix protagonisme, però el seu paper de professor bo, no té massa interès. Jo destacaria el paper interpretat per Ewan McGregor, del qual no us puc dir més, fins que no veigueu la peli. Pel que fa al repartiment femení, com sol ser habitual en el cinema americà, un mer pedaç masclista on, un personatge carent de rellevància en l'argument, es contoneja amb talons i vestit súper ajustat pel Vaticà, on, vull recordar, no es recomana l'entrada al recinte amb roba poc decorosa.
A banda de l'intrigant trama, la pel·lícula em va semblar fantàstica per poder-la utilitzar a secundària (conté alguns continguts durs) per tractar diferents temes didàctics. Per començar amb temes bàsics, a tecnologia, es podria utilitzar a partir del tema del CERN i de la matèria, amb una bateria de preguntes després de veure el film com ara: Què creus que és el CERN? Per a què serveix? Què pensen ells sobre la possibilitat de crear una bomba?, la respiració en altres medis, etc. A Plàstica/Art es podrien preguntar tots els artistes que es mencionen, les pintures i escultures que apareixen, els noms i la vida dels Papes, els noms de les esglésies que es visiten o es citen, les places, èpoques constructives de Roma, etc.
A Batxillerat, es podrien plantejar qüestions més complexes com treballar sobre els Illuminati o altres societats secretes, sobre alguna obra d'art en concret, comparar les dues pel·lícules, estudis comparatius entre Roma i París d'alguna època determinada, la relació dels Papes amb els artistes, sobre arxivística, Galileu, anagrames, simbologia, el sistema d'elecció papal, el paper de la policia suïssa, establir debats sobre ciència i religió, anatomia forense, etc. I així, un llarg etcètera, amb el que motivar els caparrons dels futurs escriptors, actors, gionistes, policies, pilots d'helicopter o historiadors de l'art del país.

Publicitat (V): empreses en hores baixes.

L'Art de la Publicitat també està en crisi. Vàries empreses, aquesta temporada, han tret del bàgul del records anuncis antics d'anys enrera, amb el qual cosa només hauran de pagar pels minuts d'emissió i s'estalviaran tots els diners de creació publicitària. Igual d'efectiu? No ho sé... el Tall Anglès va fer un refregit d'anuncis de diferents anys, respescant velles glòries que, tot i estalviar-se els diners i lluny del pròposit d'aconseguir publicitat amb la mateixa utilitat, crec que donen a la marca un regust de florit i d'humitat de paret, que costarà de treure, causant l'efecte totalment contrari. A part, tothom ja està cansat que la guapa de "turno" anunciï que ve la primavera o que ve l'estiu... Ah, i no us perdeu aquesta OFERTA que tenen, del 2009: una autèntica ganga. En publicitat no gastaran, però de catxondos en són un "rato"!
Grupassa és una altra de les empreses que ha repescat el seu antic jingle radiofònic, en dialecte xava. Qui no el recorda, oi?
El darrer cas és del famós batut de cacau català, de la casa Letona.
A veure si els d'Ato prenen exemple, i comencen a reposar l'anunci del noi sortint de la dutxa, amb només una tovallola (que al final es treu), anant a la nevera a beure llet! brrr!!

Va de cine: Les ombres del poder.

"Hauria de mirar dos blogs per estar informat!". Així s'obre la dicotomia entre premsa escrita i la versió digital d'un diari, que ens mostra la pel·lícula "La sombra del poder".
Sembla ser que a Espanya també passa el mateix, amb la diferència que, malgrat els detractors de les noves tecnologies emprades en informació, als USA, els blogs tenen molt més de pes que no pas aquí.
Tot i que no són els meus actors predilectes, Russell Crowe i Ben Affleck fan uns bons papers. La trama, a priori, és la típica patriòtica/nord-americana, però al final, tot pren un caire inesperat.
Potser sí que la crisi té uns efectes positius en la creativitat, ja que crec que portàvem dos anys força fluixos pel que fa a cinema comercial i últimament encara s'estant fent alguns films força potables. També us recomano, si encara no ho heu fet, que veigueu "Slumdog millionaire", una duríssima i crítica cinta, contràriament al que pugui semblar en un principi.

Homenatge a "Accidents Polipoètics"

Fa anys que conec als "Accidents Polipoètics". Malauradament, també fa temps que no els veig actuar en directe. No sé com s'autodefineixen ells (si és que ho fan) però jo els definiria com a "Filòsofs urbans", o com a mags de la paraula. Amb una posada en escena molt simple, treballen la paraula magistralment amb les seves veus, com un mag ho faria amb les seves mans. En els seus espectacles no es troba a faltar res, ja que la perfecta dicció de la poesia teatralitzada que interpreten, et trasllada a la realitat que expliquen. Són uns artistes de la paraula, amb un treball original, que ningú més porta a terme i, a més, carregat d'àcida crítica social, bastant escassa en els nostres dies. "Van a por nosotros" i "Retrato en verde", són dues de les meves peces/poemes teatralitzats preferits.
Jo espero veure'ls de nou ben aviat i a vosaltres us recomano que feu el mateix. No sé com els hi van les coses, si tenen molts bolos o si reben ajuts pels seus projectes, però desitjaria que no els hi faltés la feina i que creesin escola, per continuar amb el relleu, quan ells decideixin no fer-ho més.
Si voleu saber més sobre aquest grup d'artistes, visiteu el seu blog: http://blogdeaccidentspolipoetics.blogspot.com/

El pebrots de la Ruscalleda!

No em negareu que no s'han de tenir pebrots per muntar una empresa com ha fet ella, aconseguint tenir un restaurant i una qualitat d'èxit, vendre llibres, projectes al Japó, fer pedagogia alimentària i no perdre mai el somriure ni el bon humor. Pebrots i... nervi! No para de parlar! Jo diria que pronúncia dues frases per minut i pensa encara més ràpid. Tot i les estrelles Michelin del Sant Pau, la Carme no té por a explicar el seu menú degustació i, fins i tot, alguns dels seus secrets, totalment propi -penso-, dels qui tenen l'absoluta certesa i seguretat de la feina ben feta i creuen en el seu treball.
Els pebrots del títol, però, també fan referència a una curiositat que va explicar, -dels dos milions de coses amb les quals ens va deleitar en la seva conferècia!-: al Japó i, més recentment, també a Sant Pol de Mar, es mengen les fulles de pebrotera. Segons ella, es veu que són bones, tant crues, com bullides o arrebossades. O sigui que, ja ho sabeu, podeu comneçar-les a disfrutar ben aviat, ara que començaran a créixer.
I si no us agrada el vi ni el cava però voleu anar al seu restaurant, no cal que patiu, us preparan sucs amb tònica, infusions o aigua.
Serveixi aquesta entrada com a petit homenatge a una dona emprenedora, senzilla, entusiasta i amant dels petits grans plaers encara existents, com gaudir d'una vista del mar.

Va de cine: "Ni Vicky, ni Cristina, ni Barcelona".

La meva relació amb les pel·lícules del Woody Allen no va començar bé. Malgrat això, ara portava un temps estimant-lo i adorant-lo fins que m'he atrevit a veure la seva última cinta. Em feia por veure-la i, com veieu, després de patir-la sencera -merament, com a objecte d'anàlisi-, no puc ni dir-ne "pel·lícula". Si pogués entrevistar a Woody Allen li preguntaria si va estar sota els efectes d'algun medicament durant tot el seu procés d'el·laboració o només va voler malgastar els diners de la subvenció per poder visitar Oviedo.
Més que pel·lícula, jo en diria que és una audioguia masclista i "fatxa" de la ciutat de Barcelona, amb molta testosterona torera.
Abans de començar amb l'"acció", els patrocinadors. Destacant, la televisió privada Antena 3 que, justament, no es caracteritza per la seva simpatia vers la nació catalana.
L'espantosa veu en off és ben bé d'audiovisual, eternitzant les seves ridícules descripcions. Coincideixo amb el meu company de blog, en aquest sentit: http://mundocine.com/cine/criticas-cine--vicky-cristina-barcelona-51552
Les primeres imatges que surten de Barcelona són les següents: Gaudí, unes "putes" (paraula literal emprada a la pel·lícula) i, de nou, un altre cop, Gaudí. Fins que no he vist les imatges, no he sabut que tots els catalans haviem pagat a Allen per mostrar així a Barcelona, dues realitats, sí, però de "putes" n'hi ha a tot arreu. I a que ve encadenar-ho amb imatges de Gaudí? Del tot al·lucinant.
L'Scarlett Johansson, pobrota, sembla una bleda bullida a tota la cinta. Quina llàstima, perquè des de "Lost in Translation" pensava que encara podriem treure'n alguna cosa de profit. L'única escena on actua i amb la que es va guanyar el sou del dia, és la de sexe.
Comencem a fixar-nos en l'espertentisme del guió, quasibé ratllat el millor de Valle-Inclán. La primera perla la trobem en la frase que es pronuncia referint-se a que un personatge, estranger a la ciutat, té una bona posició laboral ja que sap “l’ idioma que es parla aquí”. Llegida -la frase-, us ho asseguro, no té el mateix efecte que quan veus l'escena, on es suggereix que la llengua catalana és parlada per un reducte de bàrbars!
Un altra de les obres mestres del guió és: “casar-se a Barcelona pot ser diferent i divertit”. Recordaré, aquí, que les dues protes són dues pijes sense ofici ni benifici. Bé, no, perdoneu, representa que tenen cap a 35 tacos i una ha fet un curt de 20 segons. Sense comentaris... I, ficat amb cunya, a tothora, només fan que parlar de la "identitat catalana", fins i tot quan es mostra la tant típica guitarra espanyola -típica de Catalunya???-. I podriem continuar amb el gloriós diàleg: “-La Cristina se n’ha anat a viure amb un tio” "–un torero?”, pregunta el nòvio de la Vicky, un altre espàrrec asolellat que, atenció, quan arriba a l'aeroport, porta una magnífica troley amb rodes, però ell, com que representa que és dels USA i allà com que són tots uns marines-patriòtics-"matxotes", com ningú, ell, l'agafa a pes per tot l'aeroport. Les imatges també donen a entendre, un cert fanatisme religiós de Catalunya. En realitat, el missatge subliminal era: subvenció-subvenció. De nou, crec que ningú ha supervisat l'atorgament d'aquests diners.
L'Allen deu passar per una crisi vital i deu tenir ganes de fer una peli porno catàrtica per després, un cop calmades les aigües, tornar a fer alguna pel·lícula. El que deu passar, però , és que la "aviat-yi" no ho deu voler i per això es dedica a fer pseudo-erotisme. Per què si no... com s'explica que la Pe s'acabi de fotre una sobredosi i aparegui amb tovallola com sortida d'un spa, perfectament pentinada i maquillada? Potser sí que les "celebrities" són tant glamuroses, que fins i tot es punxen "fashion-picos"! Per un moment penso que estic veient una còpia barata d'Almodovar. Peró, una còpia indigna, que ens ha sortit molt cara.
No conec massa bé Barcelona però semblen les zones "altes". Curiosament, però, els preus d'una desconeguda fruiteria són molt econòmics: 0.95€ 0.99€, 1.59€... Algú em pot dir si compra els tomàquets, l'enciam i els préssecs a aquest preu? Però, sens dubte, la millor proganda se l'emporten els taxistes de Barcelona, que apareixen continuament; Clar, com les protes són pijes, no coneixen el què és el transport públic de tmb... i quan van a Oviedo, com no, hi van en una avioneta privada, que és molt més ecològic, on vas a parar!
I d'entre tot aquest maremàgnum de despropòsits, només destacaria una cosa positiva: l'actuació de Patricia Clarkson, un personatge tristement creïble que en pocs minuts d'aparició, interepreta magistralment diferents registres.
Woody: retorna els diners a Catalunya! Catalunya no és només Gaudí ni Barcelona i de Barcelona no has entès res!


Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.