dijous, 28 de març de 2013

Museu busca identitat museològica (Scotland I)



Quan visitem un museu, normalment tenim clar el seu contingut i el què hi podrem trobar. A vegades, hi ha un parell de tipologies diferents de col·lecció que, físicament, es presenten completament separades o, fins i tot, en plantes diferents i podem escollir què volem visitar o en quin ordre.

El cas del Museu Nacional d'Escòcia, situat a Edimburg, és un cas de múltiples anàlisis i un cas, avui en dia, de clar "antimuseu" pel que fa a exposició dels seus objectes. M'atreveixo a fer d'aquest post de Cabrablog, una carta oberta al seu director.

El museu forma part d'un clúster de museus de diferents temàtiques entre sí, a imatge com es fa a Dinamarca. Aquest aglutinament cultural potser ens serviria per pal·liar el màxim problema detectat en aquest museu, que mencionarem tot seguit.

Ubicat al mateix centre de la ciutat, el museu s'encabeix en un espai híbrid: un preciós palau victorià del que no se sap res (enlloc es dóna informació al respecte) i un edifici de l'any 1998 amb molts inconvenients. L'hibridat dels espais, però, no respon a cap divisió expositiva ni a cap guany important d'espai expositiu. Podríem dir que el millor del museu és el seu plàcid interior de colors suaus, que conviden al passeig i a prendre alguna cosa en el seu agradable bar/restaurant. Un altre dels seus grans atractius, tot i el vent i el fred polar, és la seva fantàstica terrassa exterior de l'últim pis, que ens emmarca la ciutat, el seu castell i el paisatge nevat dels voltants. La part de l'any 98 és d'aquelles construccions pomposes (tot és de marbre de color cru), amb goteres, no accessible i amb grans elements decoratius (columnes, estructures rectangulars) que dificulten la visió, l'accés i ocupen espai expositiu innecessàriament.

Però anem pel pedregar: el seu contingut. Relacionat amb la pròpia disposició i la forma de l'edifici, les paraules que defineixen l'exposició que alberga són caos i confusió. Per començar, el museu no se sap de què és. És un museu que, com la majoria de grans museus, va néixer de col·leccions particulars d'antiquaris però, tot i això, tots han sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. El Museu d'Escòcia no. Per tant, això no és excusa. No sabem si és un museu etnològic, d'arqueologia, d'història natural, industrial, de ciències, d'arts decoratives, o dels invents (hi tenen l'ovella Dolly dissecada, -envoltada de cotxes de fórmula 1-, en una secció titulada "Connect" en llums de neó!)

Els objectes no estan disposats per ales, ni per pisos, com sol ser normal esperar. Si bé és veritat que el museu facilita un mapa de les seves plantes, un mateix tema, com la història d'Escòcia, pot estar dividit en set plantes diferents. Això no vol dir, ni molt menys, que cada planta tingui una cronologia concreta. Per acabar-ho d'adobar, alguns dels pisos només són accessibles mitjançant escales, ja que els ascensors només paren a algunes plantes en concret. Per tant, si vols fer un recorregut cronològic d'un tema (els humans necessitem ordre) has de perdre el temps anant planta per planta per seguir el fil històric del discurs.

Espais desaprofitats, mal il·luminats, sense contextualitzar, objectes inconnexos, mal explicats. Sens dubte, cal reorganitzar aquest espai urgentment i repensar la direcció i recol·locació de les seves col·leccions. 

Com la majoria de museus britànics, aquest també és gratuït i compta amb una gran afluència de públic infantil. Té dos bars i unes botigues fantàstiques però tot i això, li manca vocació de servei: no té guixetes i els mostradors d'atenció al públic són com els d'una botiga: molt taulell i poca informació.


(Fotografia d'encapçalament: Grand Gallery del National Museum of Scotland. Eva Jove. Cliqueu-la per veure-la més gran)

11 comentaris:

Randu ha dit...

Això mateix em va passar amb el Museu Nacional de Bèlgica. Hi vam entrar sense saber què hi veuriem. Però un cop a dins tampoc sabíem què estavem a punt de veure. Hi havia tot tipus de col·leccions, impressionants, de totes les èpoques i de tot tipus; mobles antics, kimonos japonesos, bicicletes, la cultura de l'argar, joies romàniques, telers, l'illa de pascua....... A més a més les col·leccions no estaven ordenades ni cronològicament ni temàticament. S'ha de dir però, que tenia el seu encant ja que anaves descobrint el museu a mesura que anaves passejant. Potser es tracta d'una tècnica museològica per tal d'obligar-te a visitar tot el museu.

Pere Izquierdo ha dit...

Bon apunt! Ja era hora que algú fés crítica museogràfica dient les coses pel seu nom!

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Randu!
El problema del Museu Nacional d'Escòcia és que ni tan sols la col·lecció era de qualitat.
Hi havia un apartat dedicat a Egipte, que era dels més tristos que he vist mai. I llavors la secció amb el "fantàstic" títol de "Cultures del món", que, tot i ser un cul de sac, com a mínim era l'apartat que tenia el fil ben articulat.
M'anoto la referència del Museu Nacional de Bèlgica que menciones en el teu comentari, per quan hi torni a anar, merci, :)

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolgut Pere,

Cal parlar clar. I, sobretot, posar de manifest que una gran inversió de diners en la construcció d'un edifici no fa un museu. Val més posar menys marbre però fer l'estructura més funcional i dinàmica. I el que ja em resulta del tot inadmissible és que un edifici de l'any 1998 tingui humitats i goteres...
Moltes gràcies pel teu comentari, agraïda! :)

joan ha dit...

el primer pas ja l'han fet.... tenir un museu, ara l'han d'omplir de continguts (si son de qualitat molt millor)........aixó fa que et recordi la proposta que et vaig fer!..... encare estem donant-li forma, i et puc dir que serà brillant!.....

Eva Jove Casabella ha dit...

Part del contingut ja el tenien. El problema que jo veig és que volen explicar de tot en un sol museu. Aquesta heterogeneïtat em va desconcertar.

egibza ha dit...

Interessant punt de vista el d'aquest post, molt d'acord amb moltes coses, tot i que m'agradaria trencar una llança a favor d’aquest museu, un dels meus favorits a la ciutat i on sovint decideixo passar un mati lliure.
És totalment cert que quan entres per primera vegada al National Museum of Scotland la impressió que et dona és de desordre i caos absolut, però també es cert que aquesta sensació va acompanyada d'una barreja d'estupefacció, plaer i sorpresa que crea en el visitant el desig de descobrir i entendre i, sobre tot, de repetir la visita. Altres museus més ben organitzats no et deixen aquesta sensació i si repeteixes és perquè vas a veure una peça de la col•lecció que t’agrada molt o bé algun esdeveniment en concret. Aquest és un museu on sempre trobes coses noves per descobrir i no et cal tampoc l’excusa de l’exposició temporal. És un espai que convida a la reflexió, a diferencia del museu de concepte més arcaic i tradicional on es va a contemplar Art, com passa amb el seu veï National Galleries of Scotland (no per igual a totes les seves seus i amb algunes excepcions, però anem pel que ara ens ocupa).
Ambigüitat i eclecticisme són dues paraules que el defineixen perfectament, i no són necessàriament aspectes negatius si no ben al contrari. L’ambigüitat bé donada, com molt bé apuntaves, per uns grans fons provinents de 2 antics museus de la ciutat amb les col•leccions tant disperses i variades que es com poden veure avui en dia, i a més a més recollit en un edifici antic amb afegit modern.. tot plegat un xic complicat de simplificar..
El museu ha d’explicar-se amb la seva realitat i òbviament col•lecció i edifici han de conviure de la millor manera. Tot i que la tria no prioritza la cronologia, sí que hi ha una divisió lògica per sales i plantes. Si el museu gaudís de més espai podria fer com el LACMA de Los Angeles (al qual ningú critica l’eclecticitat de la seva col•lecció) que compta amb 7 pavellons, un per cada temàtica ben diferenciada. Com que aquest no és el cas, el visitant no està preparat psicològicament pel canvi temàtic només creuant el llindar de la sala, així que la primera sensació és de no entendre res. És per això que penso que és un museu per visitar més d’un cop, perquè la sensació de desconcert desapareix donant pas a d’altres més agradables.
És cert que l’ésser humà necessita classificar i etiquetar per entendre, però també és veritat que quan ens ho donen tot mastegat i no hem de fer cap esforç per absorbir el contingut tendim a oblidar i a infravalorar. Tot i no ser un museu de ciències, la pedagogia del National Museum treballa el concepte del “Hands on, Heads on, Hearts on” i certament dona molta importància al públic familiar que cada cap de setmana omple les seves sales.
Quan passeges pel seu interior trobes cartells on es pot llegir “touch please” i està ple d’aparells interactius que et conviden a experimentar a fi i efecte d’entendre per tu mateix. En aquest museu “toquem, pensem i sentim” activant així el procés de memòria i fent més intensa la visita.
Vull dir amb això que una de les coses més importants en un museu és la experiència del visitant. Estic segura que si el Museu d’Escòcia fos més organitzat i menys eclèctic seria molt menys interessant a nivell d’experiència.

CONTINUA EL COMENTARI:

egibza ha dit...

Pel que fa a l'arquitectura, no es troba cap informació escrita sobre l'edifici i la seva reforma, però el museu ofereix un cop al mes un tour específic sobre arquitectura al qual vaig assistir fa ja uns mesos, i que explica el perquè de les seves formes, dels pilars gegants, les obertures a mode de finestra defensiva de castell, la forma de barca de la terrassa en relació a la cultura pesquera de la zona, etc.. És un edifici ple de referències a la història d'escòcia en general, i a la local en particular i cap de les seves línies són gratuïtes si no que estan ben justificades. A més a més, compta amb la genialitat d’alguns elements com la vidriera gegant desmuntable per la qual entren les peces de grans dimensions.
El que comentes sobre la impressió de que l’arquitectura mastodòntica va en detriment dels espais expositius possiblement es cert, i crec que és perquè els arquitectes estaven més preocupats en dissenyar un espai amb contingut propi, i no pensaven en que seria només el continent (la col•lecció) la que dotaria l’edifici de significat. Si pensem que el projecte de reforma va costar 47 milions de lliures, te goteres i no és 100% accessible ja es un altre tema..

L’anomenes “l’Antimuseu”, i suposo que en certa manera ho és ja que la seva tipologia no respon a la d’un museu etnològic, arqueològic o d'història natural, etc. , ni tampoc segueix l’ordre cronològic clàssic al que estem acostumats. Així ens trobem caminant per les seves sales i fent salts de continent en continent i segle en segle.
Val a dir que tampoc aquest museu es ven a si mateix sota un sol concepte si no que ens convida textualment a “explorar la diversitat del món natural, cultures del món, art i disseny, ciència i tecnologia, història d’Escòcia, tot sota un mateix sostre”. Jo penso que és coherent amb el seu fons i no intenta vendre una cosa que no és. El problema és simplement que no hi estem acostumats, que no és el típic museu, si no més aviat l’Antimuseu i aquí estaríem d’acord. La diferència bé donada pel fet que jo penso que aquest és un aspecte força positiu, i m’explico;
Ja és hora de que els museus canviïn, es tornin llocs on els visitants puguin anar a passar-s’ho be, s’han de desacralitzar, destipificar, desendreçar, reinventar i si podem, girar-los com un mitjó fins que es converteixin en espais fets perquè l’esser humà creixi, aprengui i sobretot gaudeixi.
En general, s’ha fet molta feina i els museus cada cop parlem de més interactivitat (no només tecnològica) i participació, cosa que abans només trobàvem en els museus de ciència, i és per aquest motiu que m’agrada el National Museum of Scotland, perquè penso que conceptualment és avançat i que el resultat del seu caos original és força interessant per al visitant que en definitiva és qui més ens importa.

Gràcies i felicitats pel teu blog!

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolguda egibza,

Moltíssimes gràcies pels teus dilatats comentaris. De debò!
Encantada de que hagis llegit el meu post i que en puguem enraonar.

I també moltes coses a dir!: jo era el primer cop que visitava el museu i volia deixa palesa la meva primera impressió. Tu hi treballes a dins, potser? Crec que això en pot fer variar les respectives percepcions.

El museu té unes sales més aviat petites i ofereix un mapa a l'entrada, gratuïtament, amb el que pots saber en tot moment on et trobes. Però reconeguem-ho: el museu té un discurs caòtic.

La part més interactiva (els punts per poder tocar) estan pensats pels nens i no en totes les àrees. Però em va semblar perfecte que hi siguin. De la mateixa manera que trobo molt positiu que hi hagués tants nens fent tallers. En aquest sentit potser caldria treballar amb altres públics.

El tema de manca d'accessibilitat en un edifici nou em sembla greu(plantes on l'accés només és possible per escales) i un malbaratament innecessari.

L'avantatge és que el museu és gratuït i permet repetir sovint.

Espero que en puguem anar parlant. Gràcies de nou! :)


AlbertSierra ha dit...

Hola Eva. Jo no he visitat el museu, però el teu post m'ha fet encuriosir molt.

Com a punt de partida aquests museus "caòtics" a mi són els que més m'agraden!!! Remenant a la seva web reconec les galeries plenes de coses diferents que tu descrius...

Em recorda gairebé a les WunderKammer que són antecedents dels museus científics...

Jo no sé fins a quin punt cal tenir aquesta divisió tradicional de disciplines. En el museu de Helsinki per exemple recordo com em va impactar una vitrina (plena de coses barrejades) dedicada als rebels. Als qui havien triat anar a la contra. Des de delinqüents que trencaven la llei fins als qui van reivindicar canvis en la llei, com les sufragistes. Era una manera diferent d'explicar la ciutat. Partint d'objectes concrets, d'històries concretes i agrupant-les per conceptes que són a vegades molt abstractes. Ara, això s'ha de fer bé, si es vol que funcioni... però en l'altre model també!

Abraçada Eva!

Eva Jove Casabella ha dit...

Hola Albert!

Gràcies per llegir aquest post i comentar-lo.

Efectivament, per mi, aquest museu, és una mica això (coincidim en aquest punt): una mostra d'una antiga recopilació de tot de materials antics als que, ara, més modernament, hi han afegit la sala amb la Dolly i el cotxes de fórmula 1.

Amb el que ja no coincidim és en el segon punt. Al Museu Nacional de Copenhaguen també hi ha alguna vitrina sobrecarregada que recorda a alguna Wunderkammer però tots els elements tenen un discurs i un motiu de ser en el conjunt del museu.

No tinc cap problema amb la presentació de conceptes més abstractes o d'idees més innovadores (cap!). El cas d'aquest museu és diferent. Presenta varis problemes: material inconnex presentat sense discurs, malbaratament en aparença pomposa de l'edifici però amb goteres i amb poca accessibilitat, vitrines fosques i, un darrer exemple, el catàleg de l'exposició temporal amb fotografies borroses, fosques i de baixíssima qualitat.
Hi ha uns mínims de qualitat, connexió del discurs i servei que no s'haurien de sobrepassar.

Un plaer discutir així de museus amb tu, :)

Abraçada i fins aviat Albert!