dilluns, 13 d’octubre de 2008

Cultura: "Baraka"


"Baraka" és una pel.lícula de R. Fricke. D'una forma simple, la definiriem com a un documental. De manera més complexa, com a Obra d'Art (en majúscules).

I només amb això ja ens trobem amb la primera raresa: una pel.lícula que és un documental (?).

Sens dubte, ja no sona tant estrany com anys enrera (la cinta és de l'any 1992) i el resultat -excel.lent- és ben peculiar. No és una narració, amb el seu ja clàssic plantejament, nus i desenllaç, ni amb un final feliç típic de la majoria dels films. Tampoc no hi ha uns protagonistes que visquin cap historia d'amor emmig d'una violenta i accelerada aventura. Es tracta -a priori- d'una singular successió d'imatges. O sigui que, de pel.lícula, només en té el format i la durada.

Pero quina mena de documental és? De paisatges? D'animals? Antropològic? D'art? ... Doncs una mica de tot. Això sí, reunint una condició: allunyat de l'etnocèntric occidentalisme. I una extravagància més com a documental: mancada de diàlegs i també exempt de tot tipus d'explicació en veu en off. Això permet que l'espectador pugui pensar lliurement, sense coaccions. Només imatges i la Música; una bona combinació sense rebre cap mena d'influència exterior. Cadascú ha d'extreure les seves pròpies conclusions d'aquest film carregat d'una personal protesta social i d'una denúncia ecològica. Així queda ben clar que no fan falta les paraules per posar de manifest tota una sèrie de valors que són Universals. Conté imatges realment molt belles; algunes d'elles, impactants: un ramat d'ocells, com passen els núvols rapidament, un cos masculí tot tatuat, etc.

La Música ens ajuda a identificar alguns dels països que hi apareixen. Tot i així, trobo a faltar que, com a mínim, no hi surti sobreimprès el lloc del què es tracta.

Definitivament, ens trobem davant d'una gran Obra d'Art, en el seu significat més estricte, complet i total. Un virtuós exercici de Filosofia Plàstica, que apart d'esperonar els nostres pensaments, una altra de les condicions que ha de reunir, és que t'ha de provocar uns determinats sentiments. Sens dubte, "Baraka" ho aconsegueix. Això no significa, per descomptat, que aquests hagin de ser necessàriament positius, ja que, en la pel.lícula, algun moment ens arriba a provocar una vertadera angoixa i també tristesa. Malgrat això, resulta del tot plaent a la vista estèticament parlant. Art Mesopot+amic, Egipci, Santa Sofia (d'Istambul), Sant Pere del Vaticà, ...

Tot plegat, ... una paranoia de Fricke? potser sí, però prou frapant com per no deixar que passi desapercebuda i ens faci qüestionar un munt de valors atemporals.

Creative Commons License
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.

4 comentaris:

David Elías ha dit...

No la he visto. Tendria que buscarla, parece bien visual por lo que comentas. Saludos.

Eva Jove Casabella ha dit...

Benvolgut David,

Efectivament és una pel·lícula en el sentit més pur: imatge i música. Val la pena veure-la (i que consti que no hi tinc cap mena de comissió!). Si la vols comprar la pots adquirir en aquest enllaç de la web d' "Amazon": http://www.amazon.com/s/ref=nb_ss_d?url=search-alias%3Ddvd&field-keywords=baraka&x=10&y=23

Gràcies per llegir el meu blog!
Eva

joan ha dit...

Tampoc la he vist.... suposo que ara hi ha motius per veure-la!.

Eva Jove Casabella ha dit...

Doncs ja tardeu, els dos!